LA SALINITZACIÓ DE LES AIGÜES

La salinització de les aigües continentals i de sòls agrícoles és un greu problema ambiental a escala mundial que afecta principalment les zones àrides. Generalment, la salinització de pous propers a la línia de costa és conseqüència a la introgressió d'aigua marina si aquests pous han estat sobre-explotats. La salinització de sòls agrícoles s'ocasiona habitualment per regadius amb poc desguàs. L'ús d'aigua amb massa sal per al reg en àrees amb poc desguàs i molta evaporació comporta la pèrdua progressiva de fertilitat del sòl per salinització. Les aigües salinitzades són poc aptes per al reg agrícola, per a l'abastament de la població i per segons quins usos industrials. La salinitat condiciona també els ecosistemes aquàtics, afectant més o menys segons quins éssers vius.

L'aigua admet fins al 35,7% en pes de sal comuna o clorur sòdic per volum de dissolució, o sigui 357 grams de sal per litre (357 g NaCl/L). Expressat com a relació de pesos, una salmorra totalment saturada conté el 26,4% de sal, 264 grams de sal per quilo de salmorra d'una densitat de 1,204 g/mL.

La salinitat de l'aigua s'expressa habitualment en mil·ligrams de clorurs per litre (mg Cl/L). El límit màxim de clorurs per a les aigües potables és, segons estableix el R.D. 140/2003 publicat el 21 de febrer del 2003, de 250 mg Cl/L. Fins aleshores, el R.D 1138/90 havia fixat el límit en 200 mg Cl/L, d'acord amb la recomanació de l'Organització Mundial de la Salut. El nivell màxim actualment admès d'ió sodi és de 200 mg Na/L, però havia estat de 150 mg Na/L fins abans de la publicació del Real Decret 140/2003. Actualment, l'ió potassi és un paràmetre analític que deixa de sotmetre's a control obligatori a les aigües destinades a potabilització. L'excés de potassi és una qüestió molt particular de la conca del Llobregat, no un problema de contaminació d'aigües general. Com a referència, es pot utilitzar el valor màxim anteriorment autoritzat pel R.D. 1138/90 de 12 mg K/L. Amb menor propietat però d'anàlisi més ràpida, la salinitat de l'aigua pot estimar-se i expressar-se en termes de conductivitat, ja que la conductivitat de l'aigua és proporcional al seu contingut d'ions.

A les aigües amb un contingut de clorur sòdic o sal comuna superiors a 100 mg Cl/L ja es comença a apreciar el gust salobre, que es fa d'un salat més intens a mesura que puja la concentració de sal. Per la seva banda, l'ió potassi dóna a l'aigua un gust picant intens, desagradable. La sal dissolta no s'elimina amb els processos convencionals de tractament d'aigües. Únicament els processos d'osmosi inversa aconsegueixen treure sal de l'aigua, però en base a una despesa energètica molt considerable i a ocasionar un important rebuig d'aigua més salada encara.

A la conca del Cardener i el Llobregat, la salinització de les aigües és conseqüència indesitjada de l'activitat de la mineria potàssica, un vell problema que s'arrossega des dels inicis de les explotacions. L'augment de la salinitat a les aigües del Llobregat es va iniciar la dècada del 1920, junt amb l'obertura de les explotacions mineres de Súria i Cardona. Els pous de la Societat General d'Aigües de Barcelona a Cornellà tenien, l'any 1915, un contingut de 79 mg Cl/L, segons publica el BOE del 27.05.1930 com a valor de referència de la qualitat de l'aigua d'abans de l'inici de les explotacions mineres de potassa. A partir però de l'existència de les mines al Bages, la salinitat a l'aqüífer de la vall Baixa del Llobregat va anar pujant. La salinització de l'aigua va generar l'any 1930 els primers escrits de protesta per part de les comunitats de regants, certes indústries i dels abastaments a poblacions. Un any després es van crear la Comissió d'Estudis de la Salinitat del riu Llobregat (CESALL), i la Comissió Inspectora de la Salinitat del riu Llobregat (CISALL). La CESALL, ja al 1933, va proposar la possibilitat de construcció d'un col.lector des de Súria al mar. La segona s'encarregava de comprovar la salinitat del riu i detectar i controlar els abocaments. La Comissaria d'Aigües del Pirineu Oriental va absorbir l'any 1967 les funcions d'inspecció de la CISALL. L'any 1944 es van ultrapassar ja els 250 mg Cl/L a l'aqüífer de la vall Baixa del Llobregat, al 1965 es troba la primera punta al Llobregat superior als 2000 mg Cl/L i, durant la dècada dels 1980s, la mitjana de clorurs al Llobregat s'acostava als 1.000 mg Cl/L. Existeix doncs una extensa col.lecció de dades sobre la qualitat de l'aigua dels dos rius que relaciona, històricament en el temps i geogràficament en l'espai, la salinització dels rius amb les explotacions mineres.

Els runams salins al descobert estan exposats a l'aigua, la de la pluja i també la de l'aire, perquè la sal és higroscòpica. La salmorra saturada es manté en equilibri amb una atmosfera amb el 75% d'humitat relativa. Si la humitat relativa supera el 75%, la sal comuna absorbeix aigua de l'aire. A la comarca de Bages, aquestes condicions d'humitat ambiental relativa superior al 75% es donen aproximadament la meitat del temps, principalment durant les hores nocturnes. En conseqüència, els runams salins funcionen com bombes dessecadores que capten humitat de l'aire i desguassen salmorra. Precisament per prevenir el fenomen de la higroscopicitat tots els salers de cuina són tapats. Si es deixa un grapadet de sal a l'aire lliure, primer es compactarà en un bloc únic mercès a l'absorció d'aigua atmosfèrica. Després, aquest bloc començarà a regalimar per la base. El bloc de sal s'anirà reduint progressivament. Amb temps i paciència -no tanta si fem l'experiment amb una quantitat de sal molt petita- tota la sal acabarà per dissoldre's a l'aigua que ella mateixa ha absorbit. Aquest procés, a una escala molt més gran, té lloc als gegantins runams salins del Bages.

És difícil precisar quina quantitat d'aigua els runams prenen de l'aire i converteixen en salmorra tremendament contaminant. Entre d'altres factors depèn de les condicions atmosfèriques –com més humitat, pitjor-, de la granulometria del material salí –com més petita, pitjor-, de la composició del residu –com més terra hi hagi, millor-, de la rugositat de la superfície –com més llis, millor- i de la facilitat de desguàs –com més permeable sigui la base del runam, pitjor-. Una estimació aproximada és que la quantitat d'aigua que els runams absorbeixen pot equivaldre a la meitat de l'aigua que reben per la pluja.

Vegeu La salinització per higroscopicitat, el model casolà de la Bola Seca

Tampoc el comportament dels runams salins és bo pel que fa a la pluja. Segons dades de F. Rodà, citades per J.Terrades et al. 1989 i 2001, provinents de l'estudi d'un alzinar a Prades amb 570 mm de precipitació anual -una situació doncs ben comparable a la de la comarca de Bages- un 91% d'aquesta pluja retorna a l'atmosfera per l'evapo-transpiració del bosc, mentre que només un 9% de l'aigua s'escorre cap a la xarxa fluvial. En canvi, el comportament dels runams salins és radicalment diferent. Damunt dels runams no hi ha vegetació, les plantes no poden de cap manera créixer damunt de la sal. No hi ha doncs evapo-transpiració d'aigua a càrrec de les plantes als runams salins.

EL COL·LECTOR DE SALMORRES (anàlisi d'aigües)

La Generalitat de Catalunya va aprovar el projecte del Col·lector de Salmorres de la conca del Llobregat l'any 1982, o sigui, 50 anys després d'haver estat proposat per la CESALL, i el va incloure en el Pla d'Obres d'Urgència del Pla de Sanejament de Catalunya. Llegiu la notícia, publicada per La Vanguardia el 27.06.1937, sobre l'acord per la construcció del col·lector de salmorres. El setembre del 1988 entrava en servei aquesta obra llargament esperada i potser la més significativa de tot el Pla de Sanejament de Catalunya: el col·lector de salmorres de la conca del Llobregat. Aquest llarg col·lector, de 120 Km en total, s'inicia en dos brancals, el del Cardener a Cardona (39 Km)i el del Llobregat a Balsareny (23 Km), que conflueixen a Castellgalí, per continuar resseguint el Llobregat en una conducció única (58 Km) fins al Prat de Llobregat, més enllà de la planta depuradora. Està construït en canonada de fibrociment i és capaç de transportar un cabal màxim de 150 L/s.

El col·lector de salmorres recull les aigües salobres procedents de les mines i de les plantes de tractament del mineral, així com algunes aigües superficials salines. Les entrades al brancal del Cardener són a Cardona i a la planta d'Iberpotash de Súria. El brancal del Llobregat recull salmorres primer a Vilafruns i a Conangle (Balsareny), i més avall a la planta d'Iberpotash a la Botjosa, on van a parar també la riera de Soldevila i la canonada que prové de la base del runam del Cogulló, a la capçalera del torrent de Mas les Coves. La qualitat de les aigües va millorar notablement, en especial al Cardener que estava molt més salinitzat, després de l'entrada en funcionament del col.lector.

El col.lector de salmorres, tot i la seva excel.lent funció en reduir a aproximadament la meitat la salinitat anterior dels dos rius al conduir les salmorres de les mines i plantes de tractament del mineral, capta només una part de les aigües filtrades a través dels runams i saturades de sal; la resta arriba a salinitzar pous, rierols, rius i aqüífers. Els runams salins són avui la causa directa de la salinitat romanent als rius Cardoner i Llobregat. En conseqüència, el creixement dels runams repercuteix també en l'increment de la salinitat al riu.

Amb l'augment de la producció de les empreses mineres, el col.lector ha anat transportant més salmorra fins arribar a les 650.000 tones de sal l'any. Avui el col.lector de salmorres ha arribat ja al màxim de cabal possible. L'Agència Catalana de l'Aigua va informar públicament (DOGC 11.11.2003) del projecte d'augment de la capacitat hidràulica del col·lector de salmorres. El col·lector de salmorres és però una mesura tècnica de les anomenades "de canonada final", una mesura correctora per pal·liar uns efectes, que no incideix però sobre l'origen del problema. Si tal com s'amplia el col·lector segueixen creixent els runams salins, mai s'arribarà a la solució del problema.

Vegeu el Document Previ Ambiental del projecte d'ampliació i millora de la capacitat hidràulica del col·lector de salmorres de la conca del Llobregat. Fase 2: Des de Cardona i Balsareny fins a Abrera i tram final El Prat de Llobregat - Depurbaix i obres hidràuliques associades al projecte d'emmagatzematge de gas a Balsareny. (09.2012)

LA CONCA DEL CARDENER (plànol) (galeria de fotos) (anàlisi d'aigües) (ruta de la salmorra clandestina del runam de Súria) (consulta estacions automàtiques de mostreig) (gràfic dades ACA)

L'aigua del Cardener arriba dolça a Cardona, amb una concentració de clorurs de només 20 mg/L. Però és aquí a Cardona, on l'estrat salí aflora a la coneguda Muntanya de Sal o vall Salina i on es troben les mines de potassa ja tancades amb els seus corresponents dos runams -el més nou dels quals està en explotació- i també la mineria en actiu de sal comuna, on el riu Cardener rep el primer episodi de salinització.

El torrent Salat drena la vall Salina, però, malgrat que vessa les seves aigües al col.lector de salmorres, el riu Cardener també s'endú part de salinitat. La hidrogeologia a Cardona és complexa pels processos de dissolució kàrstica del substrat salí i del runam vell que obtura la vall Salina; per l'existència de galeries mineres, les més recents d'explotació de sal comuna a poca profunditat; per l'entrada continua d'aigua a la rampa de Sant Onofre de la minera potàssica i per la proximitat del riu Cardener amb el seu aqüífer associat.

L'any 1999, l'aigua dolça va entrar a les galeries actuals de sal comuna, mentre es produïen grans bòfies a la vall Salina i a la llera del Cardener, algunes de les quals van arribar a engolir íntegrament el riu. Per tal de preservar el riu i les mines, l'octubre del 2000 va entrar en servei un túnel, realitzat pel dpt. de Medi Ambient de la Generalitat, que desvia el Cardener evitant-li el pas pel meandre de la vall Salina.

Però ni el desviament del riu n'ha impedit la salinització. El meandre artificialment abandonat de la llera antiga no va quedar del tot eixut en els seus 3 Kms, sinó que continuava recollint l'aigua de la seva conca particular que inclou la vall Salina. A partir de la Coromina, la llera antiga del Cardener s'omplia de l'aigua salada que no s'havia aconseguit captar i conduir al col.lector de salmorres. Diluïda posteriorment per l'abocament de la depuradora de Cardona, aquesta aigua salada s'incorporava subterràniament al riu Cardoner a la sortida del túnel de desviament, a l'indret de la Carosa. Malgrat el desviament, l'aigua del Cardener incrementava encara la seva salinitat de 20 a 200 mg Cl-/L al seu pas per Cardona, més o menys tal com feia abans de les obres faraòniques que segresten el riu i l'episodi de formació de bòfies no es podia donar per acabat. Igualment seguia entrant aigua dolça a la mina de sal comuna, el que havia desencadenat la inestabilitat. El riu Cardener va ser molt més salat encara durant l'estiu del 2002, a causa del gran cabal d'aigua salada bombejada de l'interior de la mina de sal comuna i abocada al riu.

Posteriorment, per eixugar encara més el meandre ja abandonat de la Coromina, s'ha construït una presa de formigó subterrània per barrar la circulació de l'aigua subàlvia del Cardener i s'ha interromput el canal de l'Aranyó. Les nombroses obres públiques realitzades a Cardona -el desviament del riu, el barratge del flux d'aigua subàlvia, la reconstrucció de les captacions d'aigua de la vall Salina i la renovació del tram Cardona-Súria del col·lector de salmorres- que certament han desfigurat el paisatge emblemàtic de Cardona i han convertit un riu en un canal infranquejable, finalment l'any 2004 han aconseguit els objectius de reduir significativament l'entrada de sal al riu Cardener i la filtració d'aigua dolça a la mina de sal comuna.

La següent entrada de sal al Cardener és deguda a l'aportació de la riera d'Hortons, salinitzada a l'indret de cal Trist pel petit runam abandonat des dels anys 60s a tocar del pou II o de Cabanasses de la mina de Súria. És d'esperar que la salinització de la riera d'Hortons disminueixi molt significativament a partir de l'any 2004, perquè el runam de Cabanasses ha quedat definitivament tapat i dues basses en recullen les salmorres.

Malgrat el que podria semblar a primera vista, la major quantitat de sal al Cardener no entra a Cardona sinó a Súria, concretament a l'alçada del barri del Fusteret. Ja era així abans de les obres de desviament del Cardener a Cardona. En un tram d'un centenar de metres del riu Cardener, així com en el tram soterrat del canal del Reguant, s'incorporen filtracions quantitativament molt importants d'aigua salada. L'origen d'aquesta sal és el gran runam de Súria, situat a poc menys d'un quilòmetre de distància. La salmorra circula majoritàriament per sota del torrent de Camprubí. La salinització de la font de la Serra i la del túnel de la via, ambdues situades entre el runam de Súria i el barri del Fusteret, corrobora que és el runam d'on prové la sal que reapareix després al riu Cardener, L'entrada de sal per via subàlvia al riu Cardener a Súria, en base a càlculs senzills basats en el cabal i el contingut en clorurs de l'aigua, s'estima de l'ordre de les100 tones diàries, o sigui, unes 30-40.000 tones de sal anuals. Aquesta és la contaminació salina més greu de la conca.

Com a resultat, avall del Fusteret l'aigua del riu Cardener, amb un contingut sovint de l'ordre dels 200-400 mg/L de clorurs, entra a la categoria de salobre. Les poblacions de Callús, Sant Joan de Vilatorrada i Manresa, situades més avall, han perdut bona part dels usos possibles de l'aigua del Cardener.

(ruta de la salmorra clandestina del runam de Súria al riu Cardener al Fusteret)

La riera de Bellver conflueix per l'esquerra del riu Cardener, limitant els termes de Callús i de Sant Joan de Vilatorrada, on desemboca amb un contingut mitjà de 2000 mg Cl/L (any 2004), que comporta un increment de +10 mg Cl/L a l'aigua del Cardener (anàlisi d'aigües). L'aigua salada entra a la riera de Bellver prop del mas la Filosa, a la confluència entre els torrentsde La Filosa i de Viladelleva, en terme de Callus. D'aquí en avall, la riera fins a la seva desembocadura al Cardener i pous i fonts associats estan salinitzats. La contaminació salina de la riera de Bellver ha afectat els pous propers dels masos de cal Francisquet (Sant Joan de Vilatorrada), i de cal Cots i cal Planes (Callús). L'aigua de les fonts de les Feixes i de cal Tinarro, a Callús, situada la primera a la sortida en direcció a Manresa un centenar de metres després del pont sobre la riera de Bellver per la carretera antiga i la segona prop de la variant, ja no es poden beuren; l'any 2005 s'han salinitzat. Pollancres i oms de la riera de Bellver han mort recentment i la boga ha desaparegut a causa de la salinitat creixent. A la riera creix el jonc marítim (Juncus maritimus) excel·lent indicador de salinitat a l'aigua.

L'afectació recent als pous dels masos agrícoles de cal Francisquet, cal Cots i cal Planes exemplifica i repeteix el procés sofert per moltes altres explotacions agrícoles i ramaderes de l'entorn dels runams salins. A cal Francisquet, després de patir durant anys la migradesa de fruits d'una horta conreada amb afany, el rovell de les aixetes que obligava a substituir-les amb una freqüència anormal, el creixent gust salat i picant de l'aigua del pou de tota la vida, la pèrdua d'una inversió i qui sap si també la ruïna de la salut personal, els amos del mas agrícola de cal Francisquet han hagut de prescindir del seu pou i fer-se portar l'aigua de la xarxa del poble. També s'ha hagut de portar aigua de Callús a cal Cots. A la granja Planes, situada al capdavall de la riera de Bellver, el panorama és desolador: el bestiar no creix sinó que emmalalteix i els arbres fruiters ara han mort, tot a causa de la sal de l'aigua del pou que sempre s'havia utilitzat per al bestiar i per regar.

El contingut alt de potassi a les aigües salinitzades de les fonts de la Filosa i de les Feixes, de la riera de Bellver i dels pous de la zona, assenyala els runams salins de la mineria de potassi com l'origen de la contaminació. L'orientació dels estrats indica que l'aigua salada prové dels runam del Fusteret (Súria), situat a uns 5 km del punt de surgència a la Filosa. Una capa de roca calcària lacustre, disposada d'acord amb el suau sinclinal de Callús, comunica el runam del Fusteret amb la Filosa. La salmorra provinent del Fusteret circula a través d'aquesta capa i brolla a la Filosa, per contaminar la riera de Bellver i els pous de la zona.

LA CONCA DEL LLOBREGAT (plànol) (galeria de fotos) (anàlisi d'aigües) (consulta estacions automàtiques de mostreig) (gràfic dades ACA)

Els dos petits torrents que neixen prop del runam de Vilafruns aporten les primeres quantitats significatives de clorurs al Llobregat, aigües avall de Balsareny. Degut però al capbussament sud dels estrats, l'aigua filtrada a través del runam de Vilafruns majoritàriament flueix cap a la vall de Conangle. Al vessant esquerre de la vall de Conangle s'ha construït una captació que condueix aigua salada cap al col.lector de salmorres. Avall però de la captació, a la riba esquerra, surten eflorescències de sal. La captació s'endú només una part de l'aigua salina, la resta arriba a la riera de Conangle i després al Llobregat.

L'any 2004 apareix una nova surgència d'aigua salada a la riba dreta del Llobregat, sota la resclosa del pont nou dins del nucli urbà de Sallent, al que havia estat la font del Borinot. Anys enrera s'anava a la font del Borinot a buscar l'aigua fresca, tal com testimonien les escales que hi baixen i les restes de petites construccions per recollir-ne l'aigua abans no arribés al riu. Actualment, l'aigua d'aquesta font conté uns 100000 mg Cl/L, i també un contingut alt de potassi que n'identifica l'origen de la salinització en la mineria de potassa. Aquesta surgència d'aigua saladíssima, visible a l'antiga font del Borinot, s'estén també per la riba dreta i subterràniament. Uns 50 metres més amunt, aquesta nova filtració de salmorra ha salinitzat els pous del Traval que fins al 2003 havien abastit d'aigua la població de Sallent. L'aportació de sal al riu Llobregat a causa d'aquesta nova filtració salada és d'uns 100-200 mg Cl/L, entre la sal que entra per la riba superficialment i la que ho fa subterràniament a l'aigua subàlvia. Tenint en compte un cabal mitjà d'uns 10 m3 per segon al Llobregat a Sallent, aquest aport de sal equival a unes 130 tones per dia. L'origen d'aquesta salinització, directa al Llobregat, és el runam del Cogulló que tant ha crescut en aquests darrers anys.

La riera de Soldevila, a Sallent, recull les filtracions que es dirigeixen al nord provinents del runam gegantí del Cogulló. Les aigües de la riera de Soldevila i la dels seus torrents tributaris pel costat del Cogulló poden arrossegar fins a un 15% de sal; són aigües molt més salades que les del mar. De la font del Pitoi, situada a aquesta zona coneguda com la Malesa, en brolla actualment aigua salada. A l'entrar a Sallent, a l'alçada del barri de la Rampinya, la riera de Soldevila és desviada cap a la planta de tractament d'Iberpotash a la Botjosa i incorporada al col·lector de salmorres.

En èpoques plujoses, surgències salines han aparegut sobtadament en àrees boscoses de la Malesa -Sallent- properes al torrent de Soldevila i dels plans de Ridor (Santpedor) i Torrebruna (Sallent). La conseqüència és la mort de tota la vegetació en contacte amb la sal.

Però és a la zona del polígon industrial de Sallent i del veïnat de la Botjosa on es localitzen les entrades de sal que afecten més negativament al Llobregat. Durant un centenar de metres, a la perpendicular del runam de la Botjosa, l'aigua salada entra subterràniament i des de les ribes cap al Llobregat. El color blanc de les eflorescències salines, contrastat damunt del vermell de l'argila, marca el rastre de l'aigua salada en temps eixuts. El riu pot assolir valors superiors als 2000 mg/L de clorurs al tram on coincideixen les filtracions salines amb el fet que la major part de l'aigua circula per canals.

Aquestes filtracions vénen del runam vell de Sallent o de la Botjosa, tot i que probablement el runam del Cogulló hi contribueix també. El runam abandonat de la Botjosa està parcialment situat en una terrassa fluvial del Llobregat. Són precisament aquests sediments recents dipositats en terrasses fluvials, el tipus de terreny més permeable que es troba al Bages. L'aqüífer associat a aquesta terrassa fluvial i que es buida al Llobregat es troba completament salinitzat pel runam de la Botjosa. Ambdós runams de Sallent, el vell de la Botjosa i el nou del Cogulló estan situats damunt de la falla geològica del Guix. El tram de Llobregat on es filtra l'aigua salada es on creua el pla de la falla del Guix.

L'entrada de sal al riu Llobregat a la Botjosa és de l'ordre de les 150 tones de sal al dia, que equivalen a 52.000 tones a l'any.

El torrent de mas les Coves, que drena el runam del Cogulló pel sud, està salinitzat. Una captació, que té l'origen a la base del runam, condueix una part de l'aigua salada al col.lector de salmorres. Tot i així, el torrent de Mas les Coves desemboca al Llobregat aigua salobre.

Més endavant, amb la desembocadura dels canals, la salinitat del Llobregat es dilueix, però només fins a valors de 230-280 mg /L.

La riera de Riudor, afluent del Llobregat, de sobte esdevé salada a l'indret de Torrebruna, entre els termes de Sallent i Santpedor. La filtració d'aigua salada que rep el Riudor conté 44.000 mg Cl/L, és a dir, dobla amb escreix el contingut de sal de l'aigua de mar. Per la proximitat del runam del Cogulló i per la coincidència històrica entre el seu creixement i la salinització i per la inclinació dels estrats, és evident que el runam del Cogulló és el responsable de la salinització de la capçalera de la riera de Riudor. Pous situats al poble de Santpedor i a la finca de cal Llussà han quedat igualment salinitzats. Entre aquests hi ha la font del Clot de les Aigües o de les Escales -que anys enrera s'havia utilitzat per a l'abastament de la població-, la font de Sant Anton i els pous com els del Ferrerot i el de Sebarroja. (anàlisi d'aigües) (anàlisi d'aigua de la filtració al Riudor)

Tot i ser localment important, quantitativament la salinització a la zona de la riera de Riudor i de Santpedor no és tan gran com la de la Botjosa o la que es troba al torrent de Soldevila; i la seva influència final a la conca del Llobregat és menor. Serveix però de signe inequívoc sobre quina serà la zona afectada de nou si es continua expandint el runam del Cogulló en direcció a Santpedor.

El substrat geològic de l'entorn del runam del Cogulló està constituït sobretot per margues vermelles i argiloses, poc permeables; però hi ha també gresos i algunes roques calcàries. A diferència de les margues vermelles, la roca calcària és molt permeable a causa de les esquerdes i de la seva solubilitat, el que permet la circulació de bons cabals d'aigua a distàncies llargues. Una capa de roca calcària d'origen lacustre, molt contínua i fissurada per fractures horitzontals, s'estén d'oest a est, al nord de l'eix de l'anticlinal del Guix i amb cabussament al nord-oest. Aquesta capa de calcària rep l'aigua salada procedent del runam del Cogulló a la zona de la riera de Soldevila. L'aigua salada circula per la capa de roca calcària fins a reaparèixer a llocs distants, allà on aquesta roca calcària aflora. D'est a oest, els punts de naixença d'aigua salada procedent del runam del Cogulló i conduïda per la capa de calcària de lacustre són, com a mínim, la vora del riu Llobregat a Sallent, la riera de Soldevila, la riera de Riudor a Torrebruna i mas Lluçà, els pous de la vila de Santpedor i la riera de Bellver a mas Filosa i Vallbona.

Mentre que l'aportació de sal de Cardona s'ha reduït després de les nombroses obres realitzades per l'Agència Catalana de l'Aigua, l'aportació de Sallent ha augmentat espectacularment a causa de la nova filtració procedent del runam del Cogulló. El que s'ha guanyat per una banda, s'ha perdut amb escreix per l'altra. El resultat és que la salinitat final a l'aigua del riu Llobregat continua a la ratlla dels 250 mg Cl/L o superant aquest valor, el límit de les aigües destinades a potabilització. Igualment, els valors mitjans de clorurs de les aigües de l'aqüífer de la vall Baixa i del riu a Sant Joan Despí, de les quals s'abasteix Aigües de Barcelona, superaran fàcilment el valor límit dels 250 mg Cl/L.

LES FONTS SALADES NATURALS (galeria de fotos) (anàlisi d'aigües)

El torrent Salat de Cardona havia estat, de llarg, la principal font d'aigua salada d'origen natural a la comarca de Bages. Actualment però, després de segles d'activitat minera, en especial la de la mina de potassa que tancà l'any 1990 i la presència dels dos runams salins, el més vell interceptant el seu pas, el torrent Salat de Cardona ja no té res de natural. El torrent Salat de Cardona recull salinitat d'origen natural, degut a l'aflorament de la muntanya de sal de Cardona, més la dels runams i la de l'aigua bombejada de les galeries mineres.

Històricament eclipsades per la muntanya de sal de Cardona, a la comarca de Bages es troben dues fonts salades més d'origen natural: la font Salada d'Oló i el torrent Salat de l'Abadal, anomenat també de Fucimanya o d'Horta d'Avinyó, al municipi d'Avinyó. Aquestes deus salines haurien tingut interès econòmic si les sal no hagués estat molt més assequible a la muntanya de sal de Cardona o al pou miner del Salí, a Súria. En estructures geològiques similars a les de Cardona i Súria, on potents plecs anticlinals han enlairat la formació geològica de sal fins a fer-la emergir en el cas de Cardona, també les fonts salades d'Oló i de l'Abadal estan relacionades amb la presència a poca fondària de l'estrat salí a conseqüència d'anticlinals.

La font Salada d'Oló brolla prop del poble, al costat esquerre de la riera d'Oló. Geològicament es troba situada lleugerament cap al flanc sud-est del gran anticlinal d'Oló, prop del seu eix. Alguns pous de la rodalia han interceptat també aigua salada en fondària. La riera d'Oló, que tributa a la Gavarresa, recull aquesta aigua salada. Un petit torrent que baixa de Fucimanya sobtadament esdevé salat i més cabalós poc abans de la seva desembocadura també a la Gavarresa, enfront del mas de l'Abadal. Es tracta del torrent Salat d'Avinyó, de l'Abadal, de Fucimanya o d'Horta; el topònim no està molt arrelat. La surgència salada al torrent de l'Abadal està situada a 8 km en línia recta de la font Salada d'Oló. En ambdós casos, la font salada brolla en estrats de roca calcària intercalats en margues grises. Molt probablement, l'origen de la salinitat a l'aigua és comú o similar: l'enlairament de la sal de la formació geològica Cardona al nucli de l'anticlinal d'Oló.

La contribució d'aquestes dues fonts al contingut de sal a la xarxa fluvial és petita, insignificant si la comparem amb la de la mineria de sal. Ambdues són recollides per la riera Gavarresa que, prop de la desembocadura, mostra un contingut de clorurs de l'ordre de 350 mg Cl/L. En canvi, tenen rellevància a l'establir el patró de composició iònica de l'aigua de les fonts salades naturals, el que permet discriminar entre les surgències salades d'origen natural i les degudes a l'activitat de la mineria. A diferència de les nombroses filtracions salades derivades de l'activitat minera, les aigües salades naturals d'Oló i de l'Abadal pràcticament no tenen potassi, són salades exclusivament per clorur sòdic. La capa de sostre de la formació salina conté clorur de sodi, però no de potassi. Les vetes d'aigua en contacte amb la formació salina, si troben desguàs, desgastaran progressivament el sostre d'halita, donant lloc a fonts salades per clorur sòdic, com les d'Oló i de l'Abadal.

El gorg Salat de la riera de Guardiola, prop del mas de Cornet a Manresa, deu el nom a una minúscula entrada d'aigua lleugerament salina. L'àrea és al contacte entre els sediments d'origen marí, a sota, i el d'origen continental; exactament allà on, més a l'interior de la depressió central, estratigràficament es situa la formació salina de Cardona. En algun punt d'aquest contacte entre el marí el continental s'han de mantenir traces de la formació salina Cardona. La contribució de sal de la font del gorg Salat a la xarxa fluvial és del tot intrascendent.

L'AFECTACIÓ DE LA VEGETACIÓ DE RIBERA

La progressiva salinització de l'aigua d'una riera té greus conseqüències per a la vegetació de la ribera.

Quan el nivell de clorurs puja fins als 2000 mg Cl/L, com són els casos de les rieres de Bellver (Callús), Riudor (Santpedor) i mas les Coves (Sallent), o el tram de riu Llobregat entre la Botjosa i la Corbatera (Sallent), la boga desapareix i els pollancres i els oms moren. El canyís aguanta aquesta salinitat i s'estén, però al preu de créixer només fins a alçades més baixes del que li és habitual. Els tamarius, aquests arbrissons de fulles en esquames, caducifolis, ben adaptats a la salinitat, guanyen terreny en detriment d'altres arbres i arbustos de la vegetació de la ribera. El jonc agut (Juncus acutus) pot viure també en aquest ambient salobre.

Si la concentració de clorurs a l'aigua puja encara més, només aconseguiran viure a la vora de l'aigua salada els halòfits, les plantes decididament especialistes en créixer damunt dels sòls salins, com el jonc marí (Juncus maritimus), algunes espergulàries (Spergularia maritima, S.diandra) o la quenopodiàcia Atriplex prostrata, anomenada també herba molla o salat. La riera de Conangle (Balsareny), allà on resulta salinitzada pel runam de Vilafruns, està en aquesta situació.

Finalment, si la concentració de sal a la riera ja és més alta que la de l'aigua de mar, la imatge és la de la desolació total, un paisatge exclusivament mineral sense rastres de vida. La riera de Soldevila (Sallent), un veritable col·lector de salmorres lixiviades del runam del Cogulló, n'és l'exemple.

L'ABASTAMENT DE LES POBLACIONS (plànol) (anàlisi d'aigües en condicions habituals i episodis d'aigua salobre)

El riu Cardener pateix dos esglaons d'increment de salinitat; el primer a la vall Salina de Cardona on, tot i el desviament, passa de 20 a aproximadament 200 mg de clorurs per litre, i l'altre, més alt encara, a la zona del Fusteret a Súria on la salinitat puja fins als 600-800 mg Cl/L. Les aigües del Llobregat també presenten dos grans salts de salinitat; el primer a la Botjosa (Sallent) i el segon amb la confluència del Cardener. (plànol)

Amb aquest estat dels rius, la qualitat de les aigües de subministre a la població establerta a la conca es diferencia en dos grans grups, el de les aigües captades amunt de les zones mineres i el de les captades més avall. Més amunt de Cardona a la conca del Cardener i a la conca del Llobregat fins arribar a Balsareny, les aigües obtingudes d'ambdós rius i dels seus aqüífers són dolces, ben aptes per al consum. Més avall, en major o menor grau segons la localització i la temporada, l'abastament d'aigua a les poblacions pateix les conseqüències de la contaminació salina i la qualitat obtinguda és sempre dubtosa.

Les poblacions de Manresa i Sant Joan de Vilatorrada, a les quals s'han anat afegint Santpedor, Sant Salvador de Guardiola, Rajadell, el Pont de Vilomara i Callús, malgrat estar geogràficament situades a la conca més avall de Súria i de Sallent, obtenen l'aigua del Llobregat a Balsareny abans d'arribar a les zones mineres i de cap filtració salina. La Sèquia de Manresa, construïda al segle XIV, transporta 1 m3 per segon d'aigua dolça del Llobregat, que s'emmagatzema a l'estany de l'Agulla, es potabilitza i es distribueix a les esmentades poblacions del Bages. Gràcies a la Sèquia de Manresa, més de la meitat de la població del Bages té l'aigua dolça captada abans de la contaminació salina que afecta el Llobregat a Sallent. A més, la Sèquia abasteix d'aigua les 750 Ha de regadius de Manresa. I encara, a causa dels problemes de salinització d'aigües més avall, l'abast de l'aigua de la Sèquia es va extenent a altres poblacions de l'oest de la comarca.

La Sèquia de Manresa però ha vist perillar la seva integritat en diversos punts a causa de la mineria. D'una banda, s'ha hagut de protegir de la proximitat dels runams de Vilafruns i de la Botjosa per mitjà de revestiments de formigó i canalitzacions; de l'altra la subsidència del terreny minat a Sallent ha obligat a reparacions i modificacions com l'abandó de l'aqüeducte del Vilar.

Seguint el sentit descendent de la conca, els primers problemes als abastament depenents del Cardener van aparèixer a la Coromina. A finals de l'any 2000, en temps de crisi d'esfondraments del terreny, es va salinitzar la captació que l'empresa Ayminas tenia per a la Coromina. Va caldre muntar una nova captació al riu Cardener abans del túnel de desviament.

Les bòfies aparegudes al bell mig de la llera del riu a Cardona temporalment engolien cabals importantíssims d'aigua, si es permetia que l'aigua seguís el seu curs de sempre. El riu Cardener sencer es podia filtrar cap a galeries mineres, el que hauria obert nous buits a l'interior i provocat nous desequilibris. Els problemes del Cardener a Cardona no quedaven doncs limitats a aquesta localitat, amenaçaven en interrompre el curs del riu durant un temps incert fins que s'arribés a una nova situació d'equilibri. Les conseqüències doncs afectaven a tota la conca.

Súria capta l'aigua de l'aqüífer del Cardener, al pla de Reguant. La qualitat mitjana de l'aigua ja no és massa bona, perquè el seu contingut de clorurs es troba proper al màxim admès a causa de la salinització a Cardona. Però durant la segona meitat de l'any 2002, sobtadament les coses van empitjorar. La salinitat de l'aigua servida a Súria van pujar fins als 800 mg Cl/L, molt per sobre dels 250 mg Cl/L legals a l'aigua potable. L'aigua de Súria no es podia beure. Analitzant la qüestió, es va descobrir que no només l'aigua del pou d'abastament estava afectada de més sal, sinó que també ho estava el riu sencer a partir de Cardona. L'origen de la sobre-salinització del Cardener i, en conseqüència, de l'aigua subàlvia de la qual s'abasteix Súria, foren els abocaments al cardener d'aigua salada bombejada de l'interior de la mina de sal comuna de Cardona. Encara és hora que l'empresa subministradora Sorea i Minas de Cardona SA donin explicacions del seu mal fer a la població. L'abastament d'aigua de Súria, de qualitat mitjana justeta, està en perill mentre continuï l'activitat minera a Cardona.

Avall de Súria, les aigües del Cardener no són ja aptes per a potabilitzar. Callús s'havia abastit de pous d'aqüífers connectats al Cardener, que progressivament s'han substituït per aigua de la Sèquia. Callús, com Sant Joan de Vilatorrada i Manresa, no poden utilitzar actualment l'aigua del seu riu. Tampoc les poblacions del Bages oest o Bages sec, Fonollosa, Sant Mateu de Bages, Rajadell i Castellfollit del Boix, han pogut realitzar el projecte de portada d'aigües del Cardener redactat l'any 1999, a causa de l'excessiva salinitat. Les xarxes d'aigua que es construeixen s'abasteixen, majoritàriament, d'aigua obtinguda molt més lluny, al riu Llobregat a Balsareny.

La salinització del riu Cardener és un fet especialment lamentable si tenim en compte que, aigües amunt, els dos pantans, el de Sant Ponç i sobretot el recent de la Llosa del Cavall, són grans dipòsits de reserva d'aigua per a l'àrea metropolitana de Barcelona. L'aigua del Cardener emmagatzemada dolça a la Llosa del Cavall perd la seva qualitat per a la potabilització al seu pas per les zones mineres de Cardona i Súria. No s'havia d'haver arreglat la problemàtica a les aigües del Cardener que ocasiona la mineria, abans d'emprendre la construcció del pantà del Llosa?

Santpedor, a cavall entre la vall del Cardener i la del Llobregat, és una vila rica en aigües subterrànies. L'any 1978 va començar el runam del Cogulló de Sallent. L'any 1980, morien els vedells de la granja de mas Llussà, al terme de Santpedor. Les anàlisis van revelar que la causa era l'aigua de la riera de Riudor que se'ls donava per beure, sobtadament salinitzada. Posteriorment, la font pública de Santpedor i pous de la zona de Santpedor es van anar salinitzar igualment, a mesura que creixia el runam del Cogulló. Salinitzada també la gran veta d'aigua de la font del Clot de les Aigües, en ple nucli antic, que sempre havia proveït a la població, la vila de Santpedor ha hagut de recórrer també al subministre amb aigua de la Sèquia de Manresa, captada al Llobregat a Balsareny. Les explotacions ramaderes dels masos van haver d'abandonar els seus pous i construir noves conduccions d'aigua a partir del poble, aportada per la Sèquia de Manresa. (anàlisi d'aigües)

Sallent rebia l'aigua de pous propers al Llobregat, al nord de la població. L'any 2002, aquest pous van salinitzar-se. Durant mesos, la població de Sallent ha rebut aigua no potable, de gust salat. Ni l'empresa subministradora Sorea ni l'Agència Catalana de l'Aigua han perseguit l'origen ni les responsabilitats en la contaminació dels pous de captació de Sallent; un origen que sens dubte es trobaria en els runams salins i la responsabilitat recauria a Iberpotash. El contingut en potassi, a més de sodi, a l'aigua del pou salinitzat del Traval i a la resta de pous propers d'abastament de Sallent identifica a la mineria potàssica com a l'origen d'aquesta contaminació salina. L'ACA s'ha afanyat a instal·lar una nova captació d'aigua superficial del Llobregat prop de Balsareny i a construir noves conduccions, una estació potabilitzadora i un nou dipòsit per substituir el sistema anterior afectat per la sal. (anàlisi d'aigües)

El Pont de Vilomara, una població situada a la riba del Llobregat, paradoxalment capta l'aigua d'aquest riu vint quilòmetres amunt, a Balsareny. El Pont de Vilomara s'abasteix d'aigua de la Sèquia de Manresa, derivada del riu Llobregat a Balsareny, perquè és de millor qualitat que no al seu pas davant del poble. El cost d'aquest del transport de l'aigua, que entre Manresa i el Pont de Vilomara ha de superar el desnivell de Bufalvent, el paguen els ciutadans.

La població que s'abasteix d'aigua del Llobregat captada al Pont de Vilomara és la de Sant Vicenç de Castellet, situada més avall. Sorea és l'empresa distribuïdora a Sant Vicenç de Castellet. L'aigua que serveix a la població arrossega la salinitat del riu, sense cap tractament específic a l'ETAP per reduir-la. Si es compara amb l'aigua de Manresa, captada al mateix riu Llobregat però més amunt, a Balsareny abans d'arribar a la zona minera, l'aigua de Sant Vicenç té un gust saladet i desagradable que la fa poc apta per beure. A partir de l'octubre del 2004, l'aigua de Sant Vicenç supera sistemàticament el valor límit de potabilitat pel que fa a clorurs, a causa de l'increment de la filtració al nucli urbà de Sallent. (anàlisi d'aigües)

Després de rebre la confluència del Cardener, la salinitat a les aigües del Llobregat oscil·la entre els 200-500 mg Cl/L, depenent del cabal. La població de Barcelona i de la seva densa àrea metropolitana, que sumen un total de més de 3 milions d'habitants, resulta perjudicada en la qualitat de la seva aigua. Les comarques pràcticament senceres del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental utilitzen per als seus abastaments l'aigua del Llobregat directament derivada a Abrera o a Sant Joan Despí, o bombejada de l'aqüífer de la vall Baixa del Llobregat. Però aquesta aigua del Llobregat conté nivells de clorurs i de potassi molt alts, superiors als límits permesos durant bona part de l'any; té un gust salat que la fa ben poc apta per a beure. A partir de l'any 2005, la salinitat de l'aigua del Llobregat avall de Sallent, tant al riu com a les xarxes d'abastiment a les poblacions, quasi sistemàticament ha superat els 250 mg Cl/L, el límit de potabilització. Per aconseguir potabilitzar l'aigua del Llobregat, sistemàticament s'ha de recórrer a diluir-la amb aigua transvasada del riu Ter, que actualment subministra ja més de la meitat dels recursos.

Tot i així, l'aigua de Barcelona i la seva àrea metropolitana continua sent dolenta de gust i corrosiva per als metalls. Ben pocs dels seus habitants la utilitzen regularment per beure. L'aigua amb contingut alt de sals, com és aquest el cas, fa passar poc la set i dificulta la funció dels ronyons. La ministra de Medi Ambient ha xifrat en un 75% els habitants de Barcelona que no beuen aigua de la xarxa sinó aigua envasada, mentre que Agbar redueix el percentatge al 56%, segons dades expressades el dia 03.02.2004. Sovint tampoc s'utilitza l'aigua de xarxa per cuinar.

Les plantes potabilitzadores d'Aigües de Barcelona a Sant Joan Despí i d'Aigües Ter Llobregat a Abrera tenen en marxa projectes pilot d'eliminació de sal per osmosi inversa.

L'aigua amb un contingut alt de clorurs i, sobretot, d'ió sodi és particularment desaconsellada per donar-la als nadons i per preparar-los la llet dels biberons. L'excés d'ió sodi dificulta l'absorció del calci necessari per al creixement dels ossos, especialment en els nadons quan la funció renal no està encara plenament desenvolupada. Les associacions de Pediatria recomanen aigües amb contingut d'ió sodi inferior als 20-25 mg Na/L, si s'han d'utiltizar per preparar la llet dels lactants. Les poblacions catalanes amb subministre depenent dels rius Cardener i Llobregat o dels seus aqüífers associats avall de les zones mineres del Bages, uns tres milions d'habitants, reben l'aigua amb un contingut d'ió sodi molt més alt. Com a referència, el contingut d'ió sodi a l'aigua de subministre de Sant Vicenç de Castellet, poc després de la confluència dels dos rius, oscil·la al voltant dels 100 mg Na/L; és a dir, quadruplica el límit recomanat per a l'alimentació infantil.

Tants anys fa que dura aquest mal estat de les coses de l'aigua a causa de la sal de la mineria del Bages, que la població ho accepta amb naturalitat; com si l'aigua bona fos un bé de consum que es compra envasat, no la condició normal de l'aigua. Però quan un visitant s'acosta a Barcelona o la seva rodalia es sorprèn de la qualitat pèssima al seu gust de l'aigua d'aixeta que, desprevingut, beu a grans glops. I a la inversa, els catalans de Barcelona i el seu entorn, quan viatgen, s'estranyen en observar l'acció quotidiana de beure aigua de l'aixeta entre els habitants de la majoria de ciutats europees.

Un segon problema al subministre d'aigua, conseqüència del contingut de clorurs de l'aigua del Llobregat, és la formació dels compostos tri-halometans quan aquesta aigua es tracta amb clor o altres oxidants. El contingut en tri-halometans a les aigües potables és un nou paràmetre especificat pel R.D. 140/2003, que fixa l'objectiu de reduir-los per sota dels 100 µg/L. Els tri-halometans, entre els quals es compta el cloroform, són compostos reconeguts com a cancerígens; per tant el límit admissible a les aigües potables ha de ser molt baix. La tecnologia de potabilització d'aigües actual no permet però oxidar aigües amb clorurs sense obtenir traces de tri-halometans.