LA SUBSIDÈNCIA DEL TERRENY

Les galeries mineres, igual com les cavitats naturals del subsòl, tendeixen a tapar-se pel pes que el sostre ha de suportar. El fenomen es transmet a la superfície com un enfonsament general del terreny que ha estat extensament minat i, sobretot en els casos de cavitats a poca fondària, en col·lapses o esfondraments sobtats.

(plànol de les àrees minades al Bages)

Com a conseqüència de l'explotació de la mineria de sal, dues àrees de la comarca de Bages pateixen especialment la inestabilitat del terreny: el capdavall de la vall Salina i el meandre del Cardener a la Coromina, a Cardona, i els barris de l'Estació i la Rampinya, a la dreta del Llobregat, a Sallent. A aquestes dues àrees cal afegir encara les bòfies aparegudes a la zona de riera del Tordell de Súria, originades aparentment per la causa natural de la dissolució de carnal·lita

La subsidència a Sallent

La mina Enrique va explotar la potassa entre els anys 1932 i 1974 a Sallent, a una fondària mitjana de 260 metres. El mètode d'explotació era intensiu, amb l'obertura de cambres sostingudes per pilars que significaven només el 20% de la superfície total.

Ja als seus inicis, la mina va patir una entrada d'aigua localitzada a les coordenades del torrent de Soldevila. L'any 1954, l'excavació d'una galeria que pretenia precisament arribar a captar aquesta aigua a més alçada abans no entrés a la mina va trobar una gran cavitat, d'uns 50 metres de buit en alçada, més 60 metres de material de reompliment caigut del sostre. Aquesta gran cavitat hauria estat oberta per la circulació de l'aigua. L'any següent, una segona galeria oberta a més alçada aconseguí interceptar efectivament el curs d'aigua i bombejar-lo. L'explotació minera prosseguí en direcció nord, deixant una franja de protecció que voreja el Llobregat. Els anys 1957 i 1962, sota l'actual barri de la Rampinya, la mina patí sengles noves entrades d'aigua; aquestes probablement relacionades amb el Llobregat. Les dificultats en controlar aquestes vingudes d'aigua abocaren la mina Enrique al tancament l'any 1973. En abandonar-la, les galeries es van omplir de salmorra saturada.

La zona minada s'estén a la dreta del Llobregat, sota els barris construïts posteriorment de l'Estació i de la Rampinya, i en direcció oest remuntant la vall de Sant Antoni.

Les mesures de l'esfondrament en superfície es remunten ja a l'any 1948, realitzades pels tècnics de la pròpia empresa minera.

Aquests darrers anys, a mesura que el deteriorament estructural generalitzat als edificis del barri de l'Estació es feia palès i el clam veïnal pujava de to, els estudis sobre la subsidència s'han anat afinant en la precisió, estenent en l'àrea abastada i diversificant en les tècniques emprades. S'ha establert una xarxa d'anivellació topogràfica, amb molta densitat de punts, per mesurar els ritmes de subsidència a la superfície; s'han fet estudis geofísics per mitjà d'ones sísmiques per a registrar possibles anomalies al subsòl; s'ha aixecat el plànol geològic de detall, a escala 1:5000, de la zona; s'han perforat un total de 7 sondejos per a la caracterització geològica, havent arribat un d'ells fins a -229 metres, s'han instal·lat extensòmetres a l'interior d'alguns d'aquests sondejos per a mesurar el moviment en fondària i s'ha seguit la hidrogeologia. Per encàrrec de la D.G. d'Ordenació del Territori i Urbanisme, l'Institut Cartogràfic de Catalunya, autor ja de bona part de les mesures sobre el terreny, va recollir i interpretar les dades disponibles al seu Estudi del procés d'esfondrament del terreny als barris de l'Estació i de la Rampinya de Sallent, dirigit per Antoni Roca, cap de la unitat de Geologia de l'ICC, i presentat el juny del 2002.

Les mesures de la xarxa d'anivellació dibuixen nítidament el patró de la subsidència a Sallent. A l'extrem sud-oest de l'Estació és on es registra la subsidència màxima, de l'ordre de -2,5 cm/any, que correspon també a la zona on, segons plànols antics, la mina Enrique havia trobat la gran cavitat. Al voltant d'aquesta àrea es forma un gradient de ritme de subsidència menor dels terrenys que s'estenen cap al nord-est fins a l'extrem oposat de l'Estació i a l'oest i al nord-oest fins més enllà de la Rampinya. L'àrea total de subsidència concorda bé amb l'àrea d'explotació de la mina Enrique. En una franja que envolta l'àrea de subsidència màxima i que correspon a les proximitats dels límits d'explotació de la mina Enrique, el gradient que dibuixen les línies d'igual subsidència del terreny és més acusat. És en aquesta franja, que travessa el barri de l'Estació, on es localitzen els danys estructurals més greus a les edificacions. La franja de subsidència diferencial més acusada, i en conseqüència també de majors danys estructurals a les construccions, travessa des de l'Estació en direcció nord i nord-oest cap a la Rampinya, que també en resulta afectada, encara que aquí amb un gradient menor. La velocitat de la subsidència sembla mantenir-se constant; no hi ha per ara indicis per suposar que la subsidència s'ha d'aturar en un futur pròxim. Per tant, la degradació dels edificis situats a la franja de subsidència diferencial ha de continuar.

Les dades disponibles, basades en les mesures del moviment i en la informació sobre els buits deixats per la mina, no fan pensar en col·lapses o esfondraments a curt termini, com els que s'han esdevingut a Cardona. Existeix però el risc derivat d'una hipotètica dissolució de l'aigua, ja sigui a la mina o, sobretot, a la gran cavitat que podria haver incrementat el volum buit. L'estudi de l'ICC recomana per tant de mantenir les instal·lacions de vigilànca i mesura, en especial els extensòmetres per auscultar possibles moviments bruscos del terreny en fondària i la xarxa d'anivellació en superfície, que puguin alertar en cas de modificació del patró de subsidència.

És un fet especialment escandalós que, mentre es coneixia d'anys la problemàtica greu de subsidència del terreny que afectava al barri de l'Estació i les esquerdes d'alguns dels seus edificis es feien més i més grans, l'Ajuntament de Sallent va continuar mantenint la catalogació del sòl com a urbanitzable i atorgant noves llicències de construcció. D'una banda es buscava ajut per a arreglar les condicions del barri, de l'altra es negava l'existència de qualsevol problema.

Una modificació puntual del Pla General d'Ordenació de Sallent promoguda l'any 2000 des de l'Ajuntament per altres motius i interessos, va ser aprofitada per la D.G. d'Urbanisme de la Generalitat per incloure un canvi necessari: la retirada de la qualificació d'urbanitzable d'una àrea extensa de la dreta del Llobregat que inclou el barri de l'Estació sencer i part del de la Rampinya. No va ser doncs fins a l'any 2000 que la prohibició de noves construccions al barri de l'Estació va quedar establerta.

Posteriors negociacions entre els veïns, l'Ajuntament, la D.G. d'Arquitectura i la D.G. d'Urbanisme han encaminat la solució per als veïns que no pot ser altra que la indemnització pel patrimoni perdut i el reallotjament en un barri geològicament segur.

Però mentre una febre constructora, que continua encara, s'apoderava de les poblacions dels voltants, amb exponents clars a Santpedor, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada, Navarcles, Guardiola, a la capital comarcal Manresa i més encara a poblacions de les comarques veïnes del Vallès Occidental i del Baix Llobregat, aquesta mateixa fal·lera constructora i immobiliària passava de llarg de la vila de Sallent, empobrida per la mineria.

L'Institut Català del Sòl, en una actuació emmarcada en la millora del nucli antic de Sallent, ha construït dos edificis nous que sumen un total de 40 pisos de protecció oficial, destinats a reallotjar els propietaris dels blocs ja més malmesos del barri de l'Estació. Aquests dos edificis bessons s'han enlairat a la zona de l'antiga fàbrica les Culleres de la riba esquerra del Llobregat, a la plaça de Sant Bernat, en ple nucli antic de Sallent.

El juliol del 2004, l'assemblea veïnal de l'Estació acceptava majoritàriament les ofertes per a l'abandonament del barri ofertes pel nou dpt. de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. L'agost del 2004, el dpt. de Medi Ambient i Habitatge ordena ja el desallotjament dels blocs dels números dels números 9, 11, 12, 13, 14, 15 i 17 del carrer de Comamala Poal, els més afectats a les seves estructures, per tal de prevenir esfondraments o despreniments de materials de les façanes. Aquest veïns, ex-propietaris de pisos a l'Estació, s'han reallotjat als pisos nous del nucli antic de Sallent promoguts per l'Incasol. Als ex-llogaters se'ls ha buscat també pisos amb contractes provisionals a precari. El desallotjament i abandó de part del barri de l'Estació ha començat ja.

La subsidència a Súria

Els fenòmens de subsidència i de formació de bòfies poden tenir també un origen natural en la dissolució sobtada de la carnal·lita. El mineral carnal·lita -clorur de potassi i de magnesi hidratat- és la sal més soluble en aigua d'entre les que constitueixen la formació geològica Cardona. La carnal·lita es dissol fins i tot en la humitat de l'aire, és per tant una sal deliqüescent. Degut a les seves molècules d'aigua d'hidratació, al dissoldre's incrementa el volum total; de manera que si aquesta dissolució del mineral carnal·lita té lloc en un espai confinat, la pressió de l'aigua ha d'augmentar també.

A la formació Cardona, la carnal·lita es troba sota la sal de sostre, composta de petites vetes intercalades d'halita -la sal comuna o clorur sòdic- i d'argiles o margues grises, que la protegeix de la dissolució. La presència de la carnal·lita és però poc constant, ja que sovint s'ha transformat. En aquest procés de dissolució, la carnal·lita es transforma primer en una silvita porosa, secundària, i posteriorment per dissolució del clorur de potassi quedaran només les restes d'halita. Mentre que l'halita en contacte amb l'aigua constitueix blocs impermeables i sense fractures que l'aigua desgasta superficialment de manera gradual, la carnal·lita pateix dissolucions sobtades que ocasionen desequilibris i inestabilitat del terreny.

En el transcurs dels anys, a Súria hi ha hagut diversos episodis de formació de bòfies, degudes a aquests períodes d'inestabilitat per l'arribada d'aigua a nivells carnal·lítics. El Semanario de Manresa, el 9 de setembre del 1879, publicava la notícia de la sobtada subsidència del terreny al Pla del Salí, engolint completament la casa propietat de Joan Serra que va quedar al fons d'un forat de 13 metres de profunditat i ple d'aigua. S'atribuí la causa a les perforacions de pous i extraccions d'aigua dolça que, posada en circulació, va dissoldre la sal del subsòl ocasionant un buit interior.

Notícia de l'enfonsament al Pla del Salí, publicada pel Semanario de Manresa el 09.09.1879

Es té constància també de bòfies aparegudes als anys 1920s, allà on es troba ara la planta de tractament del mineral, desencadenades pels canvis a la circulació d'aigua deguts a la perforació del pou miner. Als anys 1940, la zona de bòfies es traslladà la pla de les Hortes, ja propera al nucli habitat. Aquests esfondraments serien deguts a dissolució de carnal·lita a la galeria de la mina anterior, a uns 60 metres de fondària, ja abandonada. Aquest procés de formació de bòfies al pla de les Hortes ha quedat aturat per l'esgotament de la carnal·lita.

Actualment, l'única zona de formació de bòfies que es manté activa a Súria es troba prop de la riera del Tordell, a la sortida de Súria pel barri de Joncarets en direcció a Balsareny. Es tracta d'una zona de camps i bosc a l'esquerra de la riera, afortunadament sense habitatges. Fa uns 25 anys hi aparegué la primera bòfia, i de llavors ençà se n'han format dues més, la darrera el 4 de desembre del 2000. Es tracta d'una gran forat cilíndric, d'uns 5 metres de diàmetre i 8 de profunditat. En aquesta zona drenada i erosionada per la riera del Tordell, el nivell del terreny és més baix, el que fa que la carnal·lita es trobi més propera a la superfície. Un episodi d'arribada d'aigua al nivell carnal·lític i que ha trobat desguàs, s'ha traduït a la superfície en un enfonsament sobtat. El procés de formació de bòfies en aquest lloc no es pot donar encara per aturat.

La subsidència a Cardona

L'aparició esporàdica de bòfies de subsidència és un fet d'esperar a tota la zona salina de Cardona. La dissolució de la sal i el posterior esfondrament d'assentament del terreny ha anat configurant el detall del relleu de la vall Salina. A partir del 1999 però, coincidint amb els dies que el riu Cardener baixava més ple, la formació de grans bòfies al capdavall de la vall Salina assoleix noves proporcions. Algunes de les bòfies aparegudes sobtadament superen els 20 metres de longitud, mentre la inestabilitat del terreny es generalitza. El fenomen s'accelera, pren grans dimensions i afecta les estructures del damunt. Com a conseqüències més espectaculars la carretera queda fracturada en diversos punts, els pilars que sostenen la cinta transportadora de mineral s'enfonsen i el col·lector d'aigües residuals que baixa del nucli urbà de Cardona i el canal de l'Aranyó paral·lel al riu Cardener es trenquen i vessen les respectives aigües. Si aquest era el panorama caòtic a la superfície, a l'interior les coses pintaven encara pitjor. De tant en tant, grans cabals d'aigua dolça del Cardener es filtraven engolits per alguna de les bòfies obertes al llit mateix del riu, mentre la mina en explotació de sal comuna s'inundava.

Era evident que el delicat equilibri d'aigües a la zona salina de Cardona s'havia trencat desencadenant un període d'inestabilitat i que el riu Cardener hi jugava algun paper, principal o secundari, però se'n desconeixien els detalls.

A la complexitat geològica de Cardona, amb el risc de la presència de nivell carnal·lítics més susceptibles de dissoldre's i provocar col·lapses, cal afegir-hi les interferències històriques de l'activitat minera.

El runam vell de Cardona es va situar al mig de la vall, obstruint la circulació del torrent Salat i obligant-lo a obrir-se nous passos subterranis. Amb el temps s'ha format una immensa cavitat a l'interior del runam vell. Posteriorment, la rampa de Sant Onofre excavada per a baixar amb vehicles a la mina de potassa va interceptar aquesta aigua. Des de llavors, amb alguna interrupció després de l'abandonament l'any 1990, l'aigua de la rampa de Sant Onofre es bombeja cap a la superfície.

La tardor del 1998, a instàncies de l'agrupació local de pescadors i com a resposta forassenyada a l'incendi recent del Solsonès, es van dragar el sediments del riu Cardener a Cardona. Amb aquesta acció es deuria perdre impermeabilitat, facilitant el contacte de l'aigua del riu amb la sal.

Però l'activitat més clarament responsable de desencadenar la inestabilitat dels terrenys a la zona de la Coromina, i a la vegada perjudicada, és l'actual mineria de sal comuna. La mina de sal comuna, molt menys profunda que l'antiga de potassa, va interceptar un nivell freàtic provocant l'entrada d'aigua. A mesura que entrava aigua a la mina, es produïen subsidències caòtiques a la superfície. No queda clar però quina proporció d'aquesta aigua és atribuïble al torrent Salat descontrolat i quina al freàtic del riu Cardener.

Pressionat per l'interès de la mina actual de sal comuna, per la inseguretat a la superfície i sobretot pel ridícul tècnic esgarrifós d'haver inaugurat el gran pantà de la Llosa tot just un any abans i d'haver mantingut un pols contra la població assegurant que la mina de Cardona era l'emplaçament idoni, segur, estable i sec per a emmagatzemar residus perillosos quan la realitat demostrava que el riu Cardener sencer es podia perdre a l'interior de la vella mina, el departament de Medi Ambient de la Generalitat va decidir d'urgència el desviament del riu evitant-li el pas per la zona salina. Mentrestant, algunes veus tècniques, la més autoritzada de les quals la de l'enginyer de mines i expert en la conca potàssica Joaquín del Valle de Lersundi, advocaven per la calma i per un estudi més a fons de la situació abans de prendre decisions precipitades i d'emprendre obres faraòniques que molt bé podien resultar innecessàries o fins contraproduents. Calia mesurar exactament quin paper jugava en aquesta problemàtica la circulació perduda del torrent Salat, la possible dissolució de nivells carnal·lítics, la formació i posterior buidat d'un gran llac sota la galeria turística de la muntanya de Sal, etcètera; en definitiva s'havia de conèixer perfectament la hidrogeologia complexa de la zona.

El dpt. de Medi Ambient de la Generalitat va córrer però a obrir un túnel a l'indret de la Carosa per al desviament del riu Cardener. Mentre duraven les obres, el riu era conduït per canal paral·lel de l'Aranyó, prèviament reforçat. Ja a l'octubre del 2000, el riu Cardener queda desviat pel túnel de la Carosa que li estalvia tres quilòmetres de volta pel meandre de la Coromina i el pas per la zona salina.

Malgrat el desviament del Cardener, l'aigua continuava entrant a la mina de sal comuna i noves bòfies apareixien sobtadament a la llera ara abandonada. La següent obra va ser la construcció, l'any següent, d'un mur de formigó subterrani per barrar la circulació d'aigua freàtica o subàlvia sota la llera abandonada del Cardener.

Actualment la formació de bòfies s'ha calmat -tot i que en aquesta zona salina no es pot donar mai per aturada completament- , però l'entrada d'aigua a la mina de sal comuna continua. Tant és així, que l'estiu del 2002, el cabal d'aigua salada bombejat de l'interior de la mina era tan gran que el col·lector de salmorres no el podia absorbir i es va abocar al riu Cardener. La conseqüència va ser un episodi de major salinització a la conca, i en particular de la salinització temporal del pou d'abastament de la població de Súria, situat al pla de Reguant en contacte amb el riu. Una de dues, o l'aigua que arriba a la mina de sal comuna no prové del Cardener, o les obres faraòniques no han aconseguit d'aturar-ne la filtració.

Amb tot plegat, el riu Cardener ha perdut tres quilòmetres a Cardona i ha guanyat una barrera infranquejable per a la fauna. El que havia estat un dels paisatges més carismàtics de Catalunya, el del riu Cardener a la Coromina amb el seu pont antic, la muntanya coronada pel castell i el relleu espectacular de la vall Salina, és avui un solar remogut on campen instal·lacions mineres.