Aquests dies passats de les festes de la Llum, els manresans hem commemorat l'arribada de l'aigua de la Sèquia a la ciutat i celebrat l'empenta d'aquells qui, al segle XIV, van projectar-la i construir-la. Quin gran servei la Sèquia dóna a Manresa i, més enllà, a Santpedor, Sant Joan, Sant Fruitós, Callús, el Pont de Vilomara, Guardiola, Rajadell i continua estenent-se encara cap a l'oest del Bages!

Els festejos pels encerts passats serien però banals sense el contrapunt de la crítica pel més greu dels despropòsits actuals en la gestió de l'aigua a Catalunya i que s'origina precisament aquí, a la nostra comarca: la contaminació de la conca del Llobregat i el Cardener per les muntanyes de residus salins de les mines de potassa.

Les dades són realment esgarrifoses. Sallent i Súria aboquen unes 10.000 tones diàries -sí, heu llegit bé, 10.000 tones diàries- de residus salins, que signifiquen 3,5 milions de tones anuals, tant com els residus urbans de tot Catalunya. Dels set runams salins existents, s'estima que l'aigua s'endú unes 1.000 tones diàries de sal, una meitat de les quals les recull el col·lector de salmorres i l'altra, l'equivalent a la càrrega de 50 camions dels més grossos, es filtra cap a aigües subterrànies, rieres i rius.

L'aigua del Cardener, després de rebre la filtració salada procedent del runam de Súria al Fusteret, degut a l'excés de sal no es pot potabilitzar pels mitjans convencionals. Els manresans d'avui no podríem tractar i destinar al consum l'aigua del Cardener que circula sota el Pont Vell. A Santpedor, el runam gegantí del Cogulló ha salinitzat el Riudor i la font del Clot de les Aigües, situada en ple nucli antic, i que havia abastat d'aigua la vila fins a l'any 1980. El Llobregat rep la primera aportació de sal amb el torrent de Conangle, que la recull del runam de Vilafruns, al sud de Balsareny. Quin encert històric el dels avantpassats que van iniciar la Sèquia sota el castell de Balsareny! A Sallent, fa un parell d'anys que els pous d'abastament van salinitzar-se definitivament, el que ha obligat a instal·lar una nova captació d'aigua directa del Llobregat i a construir una planta potabilitzadora. Al sud de Sallent, enfront del barri de la Botjosa i del polígon de l'Illa, l'aigua salada es filtra directament al Llobregat.

Avall de la confluència del Cardener, el contingut de sal de l'aigua del Llobregat oscil·la al voltant del límit admès a les aigües destinades al consum; més dolça quan el cabal és alt, més salada quan el cabal del riu és menor. L'aigua del Cardener s'emmagatzema als pantans de Sant Ponç i de la Llosa del Cavall, i es contamina irreversiblement a Cardona i sobretot a Súria, abans d'arribar al seu destí. Les comarques pràcticament senceres del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, on viu la meitat de la població de Catalunya, utilitzen per als seus abastaments l'aigua del Llobregat derivada directament a Abrera o a Sant Joan Despí, o bombejada de l'aqüífer de la vall Baixa del Llobregat. Però aquesta aigua del Llobregat conté nivells de clorurs i de potassi molt alts, superiors als límits permesos durant bona part de l'any; té un gust salat i picant que la fa ben poc apta per a beure. Per aconseguir potabilitzar l'aigua del Llobregat, sistemàticament s'ha de recórrer a diluir-la amb aigua transvasada del riu Ter, que actualment subministra ja més de la meitat dels recursos.

Tot i així, l'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona, com ha recordat fa poc la ministra de Medi Ambient Sra. Elvira Rodríguez, té mal gust i ben pocs habitants la utilitzen regularment per beure. El Plan Hidrológico Nacional preveu transvasar aigua de l'Ebre cap a la conca del Llobregat, per tal de pal·liar la mala qualitat de l'aigua de Barcelona. Abans de portar més aigua de fora, no hauríem de mantenir neta la pròpia?

El segle XIV ens ha llegat la Sèquia a aquest territori. La segona meitat del segle XX i el que portem del XXI deixa per herència a les generacions futures d'aquest mateix territori muntanyes d'estèrils residus salins i la consegüent contaminació de les aigües.

Jordi Badia - Col·lectiu Ecologista l'Alzina

El Pou de la Gallina - núm.186, març 2004