El pou de la Gallina, octubre de 2002

 

LLICÈNCIA PER EMBRUTAR EL PAÍS

 

D'uns anys cap aquí, i amb tota la lògica material del món, a tots els nivells se'ns exigeix l' esforç per reduir, triar i tractar correctament els residus que ocasionem. Si no volem deixar a uns malaurats hereus les aigües enverinades i les terres converti­des en un immens abocador, no hi ha altre camí que el de ser escrupulosos i ordenats en l'ús deIs mate­rials i deIs recursos. L'onada del progrés en la ges­tió dels residus ha d'abastar tots els estaments socials i totes les activitats econòmiques.

 

El darrer avenç en la gestió de residus a la ciutat, i que demana la contribució de tots els manre­sans, és la recollida selectiva de la matèria orgànica de rebuig de cada domicili per compostar-la i retornar-la a la natura en forma d'adob per als camps i jardins.

 

Però de debò, tota, tota la societat, tots els sectors econò­mics s'involucren en la gestió raonable deIs residus? No, al Bages certament no. A la comarca de Bages perviu una casta que, per sobre de lleis i de les consideracions ambientals més elementals, s'atorga llicèn­cia per embrutar el país. La mineria de potassa del Bages ha abocat aquests anys uns 65 milions de tones, o sigui 65.000.000.000 quilograms, de residus de sal als runams salins o escombreres. Dia rere dia, la mineria aboca prop de 10.000 tones de sal. Al cap de l'any, els runams del Cogu­lIó de Sallent i de Súria hauran acumulat més de 3 milions de tones més de residus salins. La mineria del Bages, tota soleta, genera l'equivalent al total de residus industrials o al total de residus urbans de Catalunya. Si aquest residu salí el genera una indús­tria qualsevol, se'l classifica com a residu industrial especial i com a tal s'ha de tractar; si el genera la casta minera, se l'ignora.

 

Contravenint el decret sobre restauració d'espais afectats per activitats extractives (343/1983), la mineria ha deixat mal abandonats els runams de Vilafruns (Balsareny), de la Botjosa (Sallent) i de Cabanasses (Súria). A Cardona s'aprofita la sal del runam nou i, amb diners públics, es restaura l'espai que havia ocupat, mentre queda pendent el runam més vell. I per a les dues muntanyes artificials i estè­rils que veiem créixer dia a dia, els runams del Cogulló i de Súria, l'empresa minera no preveu altre pla que el de continuar abocant els propers 25 anys.

 

La pluja dissol la sal deIs runams. Un percentatge petit de l'aigua filtrada a través deIs runams es recull i s'envia al mar per mitjà del col·lector de salmorres, però la major part d'aquesta aigua salinitzada arri­ba, a través de rierols (Hortons, mas les Coves, riu d'Or, Conan­gle, Soldevila, Salat de Cardo­na...) o directament als rius Car­dener (el Fusteret) i Llobregat (la Botjosa). A la Ley de Aguas (29/1985) més que un incompliment se li fa un escarni.

 

La vila de Santpedor no pot beure la seva aigua subterrània, salinitzada pel Cogulló. Callús i Sant Joan tampoc poden utilit­zar l'aigua del Cardener, salinit­zada a Cardona i més encara a Súria. Aquest estiu, la contami­nació de la sal ha afectat un deIs pous d'aigua potable de Sallent. Avall de la confluència amb el Cardener, l'aigua del Llobregat supera el límit de contingut de sal per ser potabilitzada; per això s'ha de diluir amb aigua més dolça del Ter i potser aviat de l'Ebre.

 

Amic lector i ciutadà complidor, amb aquest trist panorama no vull desanimar-te de les teves visites als contenidors de recollida selectiva. Però no po­dem acontentar-nos amb la nostra contribució petita de cada dia, ni quedar-nos de braços plegats, mentre la mineria del Bages compti per milions de tones els seus residus que ens embruten a tots el país.

 

(Jordi Badia Guitart és membre del Col·lectiu Ecologista l'Alzina)