Josep
Anselm Clavé, 31
08002
BARCELONA
Manresa,
12 de març del 2005
Assumpte: L’impacte ambiental
de la mineria de la potassa del Bages
Excel·lentíssim Senyor
Síndic de Greuges de Catalunya,
El passat dia 10 de febrer
d’enguany, aprofitant la seva visita a la comarca de Bages, els representants
de la Plataforma cívica Montsalat vam tenir ja l’ocasió, que agraïm ben
sincerament, d’exposar-vos la nostra preocupació per un gran problema ambiental
que es genera a la nostra comarca: l’afectació al paisatge i a les aigües
causada per les muntanyes de residus salins de la mineria de la potassa. Com a
continuació de l’entrevista mantinguda amb el Sr. Manel Sanz, ens plau fer-vos
arribar la formalització escrita de la nostra queixa.
La Plataforma cívica
Montsalat, nascuda l’any 1997 a la vila de Santpedor i que agrupa a títol
individual a veïns,
ecologistes i, en general, a tota persona que vol contribuir a fer compatibles
l’activitat minera del Bages amb el respecte a l’entorn natural i social,
exposa els fets següents:
a)
La mineria de la potassa del Bages
i els seus residus
Qui per primera vegada visita la comarca de Bages se sorprèn en descobrir les ingents muntanyes de residus salins, els runams de la mineria de Sallent, Balsareny, Súria i Cardona. L’origen d’aquestes muntanyes estèrils està lligat amb la història i amb l’actual explotació minera de la potassa.
La mineria de la sal al
Bages es remunta a temps immemorials, amb l’aprofitament de la sal comuna al
seu únic aflorament de la vall Salina de Cardona. Després de descobrir-se que
en fondària el jaciment salí contenia també sals potàssiques, l'any 1925
començà l'explotació de la potassa en un pou miner de Súria, pocs anys després
també a Cardona -que tancà l'any 1990 després d'haver arribat a més de 1000
metres de fondària- i a Sallent i, dècades més tard a Balsareny. Aquestes
explotacions mineres aprofiten el clorur de potassi, mentre separen i descarten
el clorur de sodi o sal comuna.
Durant les primeres
dècades, el clorur de sodi de rebuig es retornava a l'interior de les galeries.
Als anys 1960, la sal comuna de rebuig començà a abocar-se al costat de
les plantes de tractament; així es van constituir els runams salins (en
castellà escombreras) de Cardona, del Fusteret (Súria), de la Botjosa
(Sallent) i de Vilafruns (Balsareny). L’any 1980 s'inicià el runam salí
del Cogulló de Sallent, que amb el seu creixement desorbitat ha esdevingut el
major dels runams i la muntanya més destacada en el paisatge d'entre les que
encerclen el Pla de Bages. Actualment a Cardona el runam Nou està en explotació
per aprofitar-ne la sal comuna i existeixen plans per seguir amb el runam Vell.
Els runams de Súria i sobretot el del Cogulló estan en actiu creixement.
L’empresa minera Iberpotash hi aboca actualment al ritme d’unes 10.000 tones
diàries de residus salins, que signifiquen uns 3 milions de tones l'any,
l’equivalent al total de residus urbans de Catalunya. Finalment, els runams de
la Botjosa i de Vilafruns, propietat també d’Iberpotash, estan mal abandonats.
En total, els runams salins del Bages acumulen ja més de 70 milions de tones de
residus salins, sobre una superfície de més de 100 ha. Els runams salins no
s'assenten sobre terreny prèviament impermeabilitzat, ni estan recoberts. En
conseqüència, aquestes muntanyes de residus de sal, a més de transfigurar el
paisatge amb la seva artificialitat estrident, queden a mercè de la pluja i
dels corrents d'aigua.
b) Els
incompliments de les mesures de protecció ambiental
b.1) El nul compliment de
qualsevol programa de restauració.
Tota activitat extractiva a
Catalunya requereix, d’acord amb el decret 343/1983, un programa de
restauració, simultani al pla d’explotació, i el dipòsit d’una fiança. Malgrat
que les explotacions de potassa del Bages són l’activitat minera més gran de
Catalunya, i malgrat els anys transcorreguts des de l’aprovació del decret
sobre restauració d’espais afectats, és a la vista de tothom que a Súria,
Sallent i Balsareny no es compleix en absolut cap programa de restauració. Ben
al contrari del que estableix el decret, en la vintena llarga d’anys des de la
seva publicació, el volum de residus i les àrees afectades per les explotacions
en actiu de Sallent i de Súria en comptes de restaurar-se han crescut a un
ritme encara més ràpid.
L’any 1998, amb la voluntat
explícita d’obtenir autoritzacions per a l’ampliació de les àrees d’abocament
de residus a Súria i a Sallent i sota l’equívoc nom de programes de
restauració, les empreses mineres
Suria-K i Potasas del Llobregat SA, encara de propietat estatal i poc abans de
privatitzar-se per esdevenir Iberpotash, van presentar al Dpt. de Medi Ambient
de la Generalitat de Catalunya sengles projectes d’ampliació dels runams del
Fusteret (Súria) i del Cogulló (Sallent).
Després de nombroses
esmenes i addicions per prevenir la salinització de les aigües, el Dpt. de Medi
Ambient va aprovar, el juliol del 2003, un refregit programa de restauració de
Súria. D’una banda aquest programa accepta, sense garanties econòmiques ni
estudis de viabilitat, que Iberpotash buidarà els residus salins acumulats a
Súria. Una vegada fora els residus, s’iniciaria la restauració del terreny
afectat. Per altra banda, les esmenes del Dpt. de Medi Ambient al programa
estableixen condicions per a l’abocament a la zona d’ampliació i mesures de
control i de correcció per prevenir la salinització de les aigües. Fins al
moment no s’han obtingut garanties per donar cap sortida als milions de tones
de residus acumulats a Súria, no se sap que Iberpotash hagi dipositat la
corresponent fiança, ni sobre el terreny s’aprecia cap de les mesures
d’impermeabilització ni de control d’aigües salinitzades que el programa de
restauració fixa. En definitiva, el programa de restauració de Súria s’ha
quedat només sobre el paper, sense traduir-se en res material. Iberpotash
segueix abocant milers de tones diàries de residus salins a Súria sense
impermeabilització del terreny, sense fiança i sense perspectives de
restauració, tot i que fa més d’un any i mig de l’aprovació del programa de
restauració.
El cas de Sallent-Balsareny
és encara més flagrant. El projecte, redactat l’any 1998 i sarcàsticament
anomenat programa de restauració, planejava multiplicar per 4 la gegantina
muntanya de residus del Cogulló fent-la créixer fins a les 120 ha, sense
plantejar realment cap restauració i amagant les afectacions a les aigües ja
existents. Després d’uns anys de tramitació al Dpt. de Medi Ambient, exactament
el mateix projecte, amb les dades del 1998 sense cap actualització, va passar a
exposició pública el 28.11.2003. Per ara, el programa no s’ha aprovat. Per tant,
Iberpotash explota a Sallent i Balsareny sense programa de restauració.
b.2) Les condicions
d’abocament.
Tot i que la sal és
extremadament soluble en aigua, els abocadors de residus salins miners del
Bages no han estat prèviament preparats per impedir la filtració d’aigües
salades ni per recollir tots els lixiviats. Un residu de composició idèntica al
que aboca la mineria seria catalogat com a residu especial si fos generat per
una altra indústria. Sota aquesta catalogació, les condicions d’abocament estan
regulades per normatives estrictes. En canvi, els abocadors que acullen
quantitats ingents d’aquests mateixos residus d’origen miner ignoren tota
aquesta normativa.
La llei 16/2003, amb
l’objectiu d’incentivar la reducció de residus, fixa un cànon d’abocament per
als residus urbans de 10 € la tona. En canvi, els residus de la mineria de la
potassa del Bages –que, recordem-ho, són l’equivalent al total de residus
urbans de Catalunya i molt més susceptibles d’afectació a les aigües- no paguen
cap cànon a l’administració.
No és aquest un cas
flagrant de discriminació per part de l’administració? Entenem que qualsevol
llei, fins i tot aquella promulgada sota el millor dels propòsits, només
aconsegueix ser justa si s’aplica i se n’exigeix el compliment a tothom per
igual.
b.3) Les aigües
salinitzades pels runams.
La Llei d’Aigües (R.D.
1/2001) estableix l’obligatorietat d’impedir la contaminació de la xarxa
fluvial. Al seu art. 97a llegim textualment “... queda prohibido ...
acumular residuos sólidos, escombros o sustancias, cualquiera que sea su
naturaleza y el lugar en que se depositen, que constituyan o puedan constituir
un peligro de contaminación de las aguas o de degradación de su entorno”.
L’aigua de pluja dissol la
sal dels runams. Els lixiviats dels runams són autèntiques salmorres, d’efecte
molt perniciós a les aigües dolces fluvials. Per tant, és obligació dels
propietaris dels runams controlar totes les aigües salinitzades i evitar
l’afectació a la xarxa fluvial o a les aigües subterrànies. Després de més de
50 anys d’ajornaments, finalment el 1989 va entrar en servei el col·lector de
salmorres de la conca del Llobregat que recull les aigües salades de les
plantes de tractament del mineral de Súria i de Sallent, així com el rierol
Salat de Cardona i alguns dels lixiviats dels runams salins. Però el col·lector
de salmorres no ha estat la solució total ni definitiva per prevenir la
salinització. Una part de les aigües salades lixiviades a través dels runams,
efectivament, es recull i es condueix al col·lector de salmorres; però només
una part. La resta es filtra cap a les aigües subterrànies salinitzant pous,
fonts i aqüífers, i reapareix en diverses parts de la xarxa fluvial salinitzant
torrents i rierols o directament els rius Cardener i Llobregat.
Els runams salins del Bages
incompleixen doncs la Llei d’Aigües. A mesura que creixen els runams salins de
Súria i del Cogulló de Sallent, s’estén igualment l’àrea directament afectada
per salinització de les aigües i puja el contingut de sal a l’aigua del
Llobregat.
c) Els
impactes ambientals
L’activitat minera causa
directament problemes socials i ambientals.
Des del punt de vista
social, les afectacions més importants són les derivades de la subsidència del terreny
minat –amb una especial rellevància als barris de l’Estació i la Rampinya a
Sallent i de la Coromina a Cardona-, l’abandó i deteriorament urbanístic de les
colònies de la Botjosa (Sallent) i Vilafruns (Balsareny), la desvalorització
dels terrenys propers a les explotacions a causa de l’absència de restauració,
el menor rendiment de les explotacions agrícoles i ramaderes dels llocs
directament afectats per salinització de les aigües i/o pols salina i la pèrdua
definitiva de recursos hídrics per al subministrament de les poblacions. El
veïnatge amb les explotacions mineres del Bages resulta sempre perjudicial.
Tot i ser aquests impactes
socials molt rellevants per a qui directament els pateix, donat que la queixa
per aquests fets arriba també a través de les associacions veïnals, des de la
plataforma Montsalat volem centrar aquí la queixa especialment en els impactes
ambientals, d’una afectació social potser més difícil de captar pel conjunt de
la població, però no pas menys greu si considerem que abasten un territori molt
més extens i que perduraran molt més temps. L’esforç econòmic de les
correccions i ajustaments per esmorteir els impactes ambientals ha de ser molt
més costós que el necessari per pal·liar l’efecte de les subsidències.
Dues són les afectacions
ambientals destacadíssimes, causades per la mineria de la potassa al Bages:
l’impacte en el paisatge i la salinització de les aigües.
Els runams de la mineria de la potassa llueixen com
taques estridents, descomunals, empastifant el paisatge natural de la comarca
de Bages. Aquestes muntanyes artificials i estèrils, els runams salins,
visibles des de pràcticament qualsevol punt de la Catalunya central, als quatre
vents proclamen ostentosament que la mineria de la potassa al Bages incompleix
tota obligació de restauració dels terrenys afectats. A més, cal
considerar l’àrea de vegetació malmesa a Cererols, a causa de la pols salina
emesa des de la planta de tractament del mineral de Súria.
La salinització de les
aigües causada directament pels runams salins, en particular pels més grans,
els de Súria i el del Cogulló de Sallent, és sens dubte l'impacte ambiental més
greu i de més abast d'entre els ocasionats per la mineria de la potassa del
Bages.
Per la banda del Cardener,
la riera de Bellver a Callús i la desembocadura de la d'Hortons a Súria, i, per
la banda del Llobregat, la riera de Conangle a Balsareny, els torrents de
Soldevila, de Mas de les Coves i del Solà a Sallent, més el riu d’Or a
Santpedor, estan directament salinitzats per la mineria. Per la riera de
Soldevila ja no circula aigua, sinó salmorra procedent del runam del Cogulló;
la vall ha quedat devastada. Els pous en contacte amb l'aigua d'aquestes rieres
estan igualment contaminats per la sal. Més perjudicials encara per a la qualitat
de l'aigua de la conca són les greus filtracions de salmorra procedents dels
runams que entren directament al riu Cardener a l'alçada del barri del Fusteret
a Súria, i al Llobregat a la zona del pont Nou de Sallent i, més avall, al
barri miner de la Botjosa. Algunes poblacions del Bages (ex. Sallent,
Santpedor, Callús) no poden utilitzar part dels seus recursos hídrics perquè
estan contaminats per la sal d'origen miner.
Les aigües d'abastament a
la població dependents dels rius Cardener i Llobregat i captades avall de Súria
i Sallent, respectivament, estan afectades per excés de clorur i de potassi, a
causa fonamentalment dels lixiviats procedents dels runams salins de Súria i de
Sallent. Les plantes potabilitzadores d'aigua no poden, amb els tractaments
habituals, extreure la sal de l'aigua. Serveixi d'exemple l'aigua subministrada
a Sant Vicenç de Castellet que a partir del mes d’octubre del 2004 ha superat
sistemàticament el límit de 250 mil·ligrams de clorur per litre (250 mg Cl/L)
admès en les aigües potables. Les poblacions d'Olesa de Montserrat i d’Abrera
viuen la mateixa situació. Més avall de la conca, a les comarques del
Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, l’Alt
Penedès, el Garraf, el Maresme i part de l’Anoia, on viuen més de la meitat
dels catalans, l'aigua del Llobregat es dilueix amb aigua
realment dolça transvasada del riu Ter, el que en disminueix el contingut de
sal. El gust salobre i l’amarg-picant-persistent dels continguts de potassi i
de magnesi, però, persisteixen. Sovint s’opta per no destinar a la
potabilització l'aigua del Llobregat pel seu excés de sal. L’aigua amb excés de
clorur no fa passar la set, no és bona de gust i no és indicada per a persones
amb insuficiència renal o amb pressió arterial alta, ni tampoc per als nadons.
d)
La desídia en l’acció de govern de
la Generalitat
Fins i tot ja des d’abans
de la creació de la plataforma cívica Montsalat l’any 1997, amb el propòsit específic
de retornar l’activitat minera del Bages a la legalitat ambiental, grups
ecologistes, veïnals o polítics i administracions locals d’aquesta comarca hem
exposat reiteradament al govern de la Generalitat la preocupació per
l’afectació ambiental de la mineria, i en particular per la salinització de les
aigües causada pels residus salins.
Malgrat que la Generalitat
ostenta les competències en matèria de gestió d’aigües de les conques internes
de Catalunya –com és el cas de la conca del Llobregat–, en policia d’aigües i
en la restauració dels espais afectats per activitats extractives, l’acció de
govern pel que fa a la mineria de la potassa del Bages i la salinització que
ocasiona a les aigües ha estat pràcticament nul·la durant la darrera dècada.
L’actitud de la Generalitat
ha estat totalment permissiva des de la desaparició en època franquista de la
Comissió Inspectora de la Salinitat del riu Llobregat (CISALL), un organisme
que no costava ni un duro als ciutadants, perquè es finançava exclusivament per
les aportacions de la mineria del Bages, i que recomanà en el seu moment la
construcció d’un col·lector fins el mar per desviar les salmorres generades per
les activitats industrials del benefici de la potassa.
A més a més, des de la implantació de les estacions Automàtiques d’Alerta de la Qualitat de les Aigües Superficials del riu Llobregat, ja no s’analitza sistemàticament el contingut de clorur a les aigües. L’anàlisi dels clorurs ha estat substituïda per la de la conductivitat (que inclou també el continguts d’altres ions, a més dels clorurs), trencant-se el fil conductor de registre en continu d’aquest paràmetre iniciat sistemàticament per la CISALL l’any 1931, que ni tants sols es va interrompre amb motiu de la Guerra Civil Espanyola, i que constituïa el registre mundial més extens en el control d’una conca.
No s’apliquen programes de restauració. Els residus de la mineria de la potassa del Bages, els més evidents al país i els que més contaminen l’aigua que es distribueix a 4 milions d’habitants a Catalunya, ni apareixen a les estadístiques del Dpt. de Medi Ambient. Lluny de capgirar-se la tendència, l’acumulació de residus salins, l’origen del problema, no fa més que augmentar. Els runams de Vilafruns i de la Botjosa segueixen abandonats sense restaurar.
La salinització de les
aigües avança progressivament i s’intensifica a la conca del Llobregat. Els
darrers episodis més ressenyables són l’abandó obligat dels pous de
subministrament de la població de Sallent a causa de la salinització, una nova
i notable surgència d’aigua salada procedent del runam del Cogulló que es
filtra directa al Llobregat al tram del nucli urbà de Sallent, i els valors de
concentració de clorur al riu Llobregat, avall de Sallent, molt sovint superen
el límit recomanat a les aigües destinades a potabilització.
Per tot plegat, entenem
l’absència d’acció de govern de la Generalitat durant molts anys per conduir
aquesta problemàtica –malgrat tenir-ne les competències– i la tolerància dels
incompliments de l’activitat minera envers les obligacions per a la protecció
del medi ambient com un greu abandó de funcions. Les conseqüències perjudicials
sobre el paisatge, les aigües i la gent de Catalunya són encara més greus i, en
el present estat de coses, persistiran durant segles si des de l’acció de
govern no s’hi posa remei.