Manifest de Santpedor – Dia de la Terra 2005

Durant els darrers anys, a base d’actituds i conscienciació personals, d’educació, de lleis i regulacions sobre les activitats econòmiques i d’esforços a tots nivells per conservar els espais naturals, per gestionar ordenadament materials i residus i per preservar la qualitat de les aigües, els rius i les rieres, la societat catalana s’encamina a viure i deixar viure. El nostre benestar està estretament lligat al benestar ambiental.

Però l’onada en favor del respecte a l’entorn no ha arribat a tots els sectors. Al bell mig de Catalunya, al Pla de Bages, encara avui persisteix una activitat que, ignorant els criteris més elementals de consideració envers el territori i fora de tota llei de protecció del medi, aboca cada any, sense manies ni condicions, milions de tones de residus salins. A mesura que les muntanyes estèrils de residus salins creixen i es fan més i més estridents al paisatge, salinitzen cada vegada més l’aigua de fonts, pous, rieres i rius del voltant. Tota la conca del Llobregat en resulta afectada, però de manera molt més greu es contaminen les aigües de la zona de Sallent i Santpedor. El torrent de Soldevila, a Sallent, abans font de vida, avui és l’aterridora imatge de la desolació. El riu d’Or, abans pol d’atracció, progressivament salinitzat s’està perdent en l’oblit. De la històrica font del Clot de les Aigües, que a través de passadissos i canalitzacions subterranis havia abastit algunes cases del nucli antic de Santpedor, brolla avui una aigua que diríeu de mar.

L’any 1997, precisament aquí, a la vila de Santpedor, una colla de gent sensible per allò que s’esdevé al país es comprometia a treballar per capgirar els impactes ambientals que la mineria de la potassa del Bages ocasiona. A la introducció del document fundacional podem llegir el paràgraf següent:

Només hi ha una Terra per a tota la vida. Una sola Terra compartida entre milions d’espècies vives, que ens acull avui a nosaltres i demà a les generacions futures. De cap manera voldríem que darrere nostre restessin els paisatges transfigurats, els espais erms i les aigües estèrils com a testimoni del nostre pas maldestre per aquesta comarca, sinó, ben al contrari, entenem com a obligació primera la de deixar el fragment de país que habitem tan bé o millor de com l’hem trobat. Amb aquest ànim neix al Bages la Plataforma Cívica Montsalat, que urgeix l’aplicació de mesures per fer compatibles la continuïtat de les explotacions mineres de potassa amb el degut respecte envers el seu entorn natural i social.

Aquesta declaració de principis de l’any 1997 segueix ben vigent, i molt especialment avui amb la celebració del Dia de la Terra.

No volem, amb el conformisme i el silenci porucs, contribuir al despropòsit més gran en matèria de gestió de residus i de contaminació de les aigües que s’esdevé a Catalunya. Ja n’hi ha prou de muntanyes de residus fora de la llei, de paisatges embrutats i de boscos arrasats. Prou de fonts i rieres salinitzades i d’aigües d’aixeta de potabilitat dubtosa que no es poden beure. Amb quin dret una sola activitat condemna les aigües de tota una conca? Amb quin dret deixem aquesta immensa brutícia per herència?

Testimoni de la mort silent, traïdora, que la sal a l’aigua escampa, i crit de revolta contra aquest mal insidiós que de tan constant molts s’entesten en ignorar, n’és el tronc del gran roure de Llussà. El roure de Llussà nasqué i visqué a la vora del riu d’Or fins que, coincidint amb l’inici del runam del Cogulló de Sallent, morí a causa de la contaminació salina de l’aigua. Avui, Dia de la Terra de l’any 2005, instal·lem en aquesta plaça de Santpedor el tronc tortuós, el que resta del que fou el gran roure de la Caseta de Llussà, com a símbol d’una natura agredida, com a denúncia de l’afectació al medi que dia rere dia causa la mineria de la potassa amb la tolerància còmplice, des de fa tants anys, dels governs d’aquest país, i com a expressió de la voluntat explícita de la gent del Bages per capgirar aquest estat de coses.

Santpedor, 22 d’abril, Dia de la Terra del 2005.