CRÒNICA SALADA D’UN ANY
Durant l’any 2003 que ara acabem, la mineria de sal del Bages haurà acumulat 3 o 4 milions de tones més de residus salins als runams del Cogulló i de Súria, sense que res hagi aturat aquest, el més gran despropòsit ambiental de Catalunya.
No per ben sabuts i diagnosticats els mals que l’activitat minera barroera ocasiona al medi i a la gent d’aquestes terres -la salinització insidiosa i creixent de les aigües, la subsidència del terreny a Sallent i a Cardona, i la transfiguració del paisatge del Bages per la presència ostentosa dels runams- són menys greus ni menys trascendents. Repassem com aquests impactes han evolucionat i què ha estat notícia durant l’any.
Deixàvem el 2002 amb l’aigua de subministre a la població de Súria salinitzada a causa dels abocaments al riu Cardener de la mina de Cardona.
No n’hi va haver prou amb desviar el riu abans de l’extrem de la vall Salina i amb interposar una barrera de formigó subterrània per impedir la circulació d’aigua sota el llit eixut. Ara s’ha assecat també el canal de l’Aranyó, de manera que l’antic curs del riu a la Coromina queda sec o amb poca aigua salobre i estancada. Malgrat tot, l’aigua continua entrant a la mina de sal comuna de Cardona, més o menys com feia abans de les obres faraòniques que segresten el riu.
El fets donen doncs la raó al geòleg Joaquín del Valle, expert en la formació geològica Cardona i antic directiu de la mina de Súria, qui, actuant com a assessor del Consell Comarcal, indicava que el desviament del Cardener no impediria l’aparició de noves bòfies a Cardona ni les filtracions d’aigua cap a la mina de sal comuna i cap a la més fonda i abandonada de potassa.
Més obres a Cardona intenten ara millorar la captació del rierol Salat per endur-se més aigua salada cap al col·lector de salmorres. Per aquí s’havia d’haver començat.
Però els despropòsits de la mineria i de la Generalitat a Cardona no s’acaben. Ara s’anuncia la intenció de bombar un cabal important d’aigua dolça a la sortida del túnel de desviament del Cardener per abocar-lo a la Coromina i mantenir amb aigua corrent el tram de baix del llit actualment sec. Si es vol aigua de la Coromina cap avall, ¿perquè no se la deixa baixar pel canal de l’Aranyó?
Pitjor encara que a Súria, la població de Sallent ha estat bevent durant molts mesos aigua amb contingut de clorurs molt per sobre del límit de potabilitat. La presència alta d’ió potassi a l’aigua de Sallent testimonia que la sal prové d’un runam, on efectivament hi ha potassi, no de l’estrat de sal més proper a la superfície compost únicament de sal sòdica. Les aigües filtrades a través d’un runam, molt probablement el del Cogulló, han arribat subterràniament al con d’influència dels pous de captació d’aigua de Sallent.
L’Agència Catalana de l’Aigua ha hagut d’instal·lar d’urgència una captació d’aigua superficial del Llobregat, estendre noves canonades, muntar una gran planta potabilitzadora i construir un nou dipòsit.
El procés de subsidència al barri de l’Estació continua i el deteriorament dels edificis es fa cada dia més evident. Un parell de blocs de pisos que amenaçaven ruïna van haver de ser enderrocats. Les voreres del carrer Comamala Poal s’han hagut de protegir amb una mena de porxos per evitar que materials despresos de les façanes impactin als vianants.
Els dies 29 i 30 de setembre, l’Escola Universitària Politècnica de Manresa -UPC- va organitzar a Sallent unes jornades d’estudi de la subsidència al barri de l’Estació, a la qual van prendre part experts locals i forans. Les conclusions són ben poc esperançadores: el barri s’ha d’abandonar. A uns dos-cents metres de fondària, sota el barri, existeix una cavitat on cabrien dues catedrals com la Sagrada Família. Aquest gran forat és el resultat de l’ampliació d’una cavitat minera preexistent per la dissolució de l’aigua dolça. Les dades disponibles no fan pensar en un col·lapse sobtat –que també podria succeir- però tampoc hi ha mitjans tècnics per prevenir la subsidència en superfície.
El president de la delegació d’Aragó del col·legi oficial de geòlegs, Joaquín Lahoz, conegut arran de la controvèrsia al voltant de les bòfies aparegudes al traçat de les vies de l’AVE prop de Saragossa, esmenta Sallent com a cas exemplar de les nefastes conseqüències que comporta ignorar els riscos geològics i miners.
Des del 1998, fa ja 5 anys, quan Iberpotash va fer sol·licitar a l’Ajuntament de Súria un canvi de norma urbanística subsidiària per ampliar la superfície del runam, que es tramiten entre el dpt. de Medi Ambient de la Generalitat i l’empresa minera sengles expedients de programes de restauració dels runams salins de Súria i Sallent. Aquests programes, iniciats 15 anys després de l’entrada en vigència del decret 343/1983 sobre la restauració dels espais afectats per activitats extractives, no s’aplicarien però als runams existents, sinó només a les ampliacions preteses.
Encetàvem l’any 2003 amb la resposta del Conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler, a la pregunta del diputat Josep Huguet sobre les dates previstes per aquests programes. El Conseller afirmava el mes de gener que els programes de restauració serien presentats a finals d’any, primer el de Súria per al qual ja estava la fiança establerta i després el de Sallent. Segons esmenta el Conseller, els programes de restauració han de prevenir nous impactes ambientals, els terrenys nous on abocar han d’estar impermeabilitzats prèviament, la sal acumulada s’haurà de comercialitzar tal com es fa a Cardona i, un cop buidats els runams, s’iniciaria la seva restauració.
Però mentre Minas de Cardona extreu del runam de Cardona prop de mig milió de tones anuals de sal comuna, tantes com pot col·locar al mercat, Iberpotash n’aboca prop de 4 milions entre Súria i Sallent. Sota el subterfugi del programa de restauració, de fet Iberpotash sol·licita l’autorització del dpt. de Medi Ambient per a l’abocament durant, com a mínim, 25 anys més. Amb els ritmes actuals i sense considerar l’ingent volum de residus ja existent, això significa uns 100 milions de tones de residus més als runams que tardarien 200 anys a poder-se comercialitzar.
El mes de maig, des de la Plataforma Montsalat vam presentar al dpt. de M.A. el nostre escrit de consideracions al programa de restauració-ampliació de Súria, a punt de ser aprovat. Exposàvem que, al no estar garantida la comercialització dels residus abocats a Súria en un termini raonable, el material dels runams no podia ser considerat un recurs miner de secció B per a ser explotat, sinó que s’havia de tractar com el residu que en realitat és, que la fiança havia de garantir el cost del buidat sencer del runam, i que el col·lector de salmorres, a l’estar ja al màxim de la seva capacitat de transport, no podria engolir més aigua salada.
Per la seva banda, Aigües de Barcelona, en un escrit extens, documentat i d’un to contundent, presentava sense embuts la disjuntiva: o runams salins o aigua dolça per a l’abastament de la població.
Un mes després, la D.Gral. de Boscos i Biodiversitat del dpt. Medi Ambient amb to d’autocomplaença celebrava els 20 anys de vigència del decret 343/1983 de restauració d’espais afectats per activitats extractives. En una oportuna nota de premsa i una posterior aparició a TV3, Montsalat feia notar que les mines de potassa del Bages porten 20 anys escapolint-se d’aquesta llei, que en aquest període han acumulat muntanyes senceres de residus que salinitzen les aigües i que, al contrari del que diuen ser, els programa de restauració en tràmit posen les bases pel creixement futur dels runams. La celebració al dpt. de Medi Ambient es va acabar en sec.
Poc més tard, al juliol i amb tota la discreció possible, el dpt de Medi Ambient aprovava el programa de restauració-ampliació de Súria. L’aprovació del programa de Sallent podria ser qüestió de dies.
Després de 20 anys d’incompliment, els programes de restauració de les mines de sal del Bages han resultat ser un complet engany. Autoritzen un abocament que, sota la hipòtesi més favorable, significa 200 anys més de runams i salinització dels rius abans de l’inici de qualsevol restauració. Mai m’havia avergonyit tan profundament d’un govern català.
Per encàrrec de l’Agència Catalana de l’Aigua, la companyia Aigües de Barcelona ha redactat el projecte d’ampliació de la secció de bona part del col·lector de salmorres per permetre el transport de més cabal. El 18 de novembre, l’ACA anunciava la informació pública d’aquest projecte. La relació de les finques afectades ocupa 4 pàgines senceres de diari. Una vegada més, els diners públics es destinen a solucionar els problemes que l’empresa minera ocasiona.
El col·lector de salmorres, des de la seva entrada en servei el 1988, cada any ha portat més tones de sal, fins arribar a la saturació. L’ampliació de la capacitat hidràulica del col·lector de salmorres és una mesura necessària per reduir la salinitat dels rius.
No es tracta, de cap manera, d’una obra menor. L’accés als 128 km de col·lector soterrat vora el riu a la majoria de trams i el risc de fuites fan l’obra dificultosa i d’un potencial impacte a la vegetació molt alt.
El projecte d’ampliar el col·lector de salmorres és, malgrat que sigui amb diners públics i a costa d’impacte allà on passa, l’única notícia positiva en relació a les afectacions de la mineria de sal per destacar fins ara d’aquest any 2003. El col·lector de salmorres és però una mesura tècnica de les anomenades “de canonada final”, una mesura correctora per pal·liar uns efectes, que no incideix però sobre l’origen del problema. Si tal com s’amplia el col·lector segueixen creixent els runams salins, mai s’arribarà a la solució del problema.
En definitiva, la mineria de sal al Bages segueix eludint les seves responsabilitats ambientals i no mostra el més mínim símptoma de canvi de tendència.
Manresa, novembre del 2003
Jordi Badia