PROPOSTA POLÍTICA PER UNA
RECONDUCCIÓ DELS PROBLEMES DERIVATS DE LES EXPLOTACIONS DE LA MINERIA DE SAL DE
LA CONCA DELS RIUS LLOBREGAT I CARDENER.
Els sotasignants en representació dels òrgans locals
dels seus respectius partits polítics a Sallent subscriuen el present document
com a declaració de base sobre la que hauria d’articular-se una política
per a solucionar definitivament els problemes ocasionats per la mineria
de la sal al Bages.
Per Candidatuda d’Unitat Popular
Anna Maria Gabriel i Sabaté
Per Convergència Democràtica de Catalunya CDC
El President de la
Delegació Local de Sallent
Sr. Pere Saldoni
Per Esquerra Republicana de Catalunya ERC
El Secretari Polític de la
Secció Local de Sallent
Sr. Josep Planes i Vilà
Per Iniciativa per Catalunya ICV
Sr. J.Antoni Hinojosa i
Vera
Pel Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE
Primer Secretari de
l’Agrupació local de Sallent
Sr. Joan Martín i Fernàndez
Per Renovació Democràtica per Catalunya
Sr. Benet Vendrell i Soler
Preàmbul:
Les explotacions mineres de sals potàssiques de les
conques dels rius Llobregat i Cardener, des del seu inici fa quasi un segle,
han estat una font de riquesa per la comarca del Bages. El desenvolupament
industrial, social, humà i fins i tot polític ha anat lligat sempre a
l’evolució de les explotacions.
Aquesta riquesa però, no ha estat mai inoqua pel medi
ambient i el medi humà. Des del principi els rius van ser els primers de rebre
l’impacte nociu de l’activitat industrial amb els abocaments directes de salmorres
sobrants del procés industrial. Més endavant van aparèixer els immensos runams,
bàsicament de sal sòdica, que afecten no tan sols el terreny que ocupen sinó
també les aigües subterrànies i superficials incidint encara més en extensió i
profunditat i de forma decisiva en el malbaratament d’un recurs escàs com és el
de l’aigua. La perduració dels runams, a més de constituir un impacte visual de primer ordre donen una
idea de la preocupació de la societat pel seu entorn.
Finalment han aparegut les subsidències. Les
filtracions d’aigua dolça en velles galeries abandonades provoquen l’aparició
de grans bòfies subterrànies o superficials que fan que el terreny s’enfonsi
lentament i que les edificacions que s’han construït a sobre seu, segueixin el
mateix camí incert del col·lapse del terreny. S’han desallotjat i enrunat
habitatges, desviat cursos de rius i les mateixes explotacions mineres es veuen
actualment seriosament amenaçades.
Afortunadament no es va arribar a construir un
abocador de residus especials en les velles galeries com les que ara es troben
inundades a Cardona.
De la mateixa manera que la indústria ha aportat
riquesa patrimonial a la població de la comarca, la gestió incorrecta o
ineficaç, tant dels gestors de l’explotació com de l’administració, fa que els
beneficis es vegin seriosament minvats i el medi ambient irreversiblement
malmès. Amb un ritme d’abocaments d’un 2 milions de tones anuals, Iberpotash
haurà fet créixer, aproximadament en uns 10 milions de tones més de residus
salins, el Cogulló de Sallent, en els últims 5 anys, i que ja suma actualment
més de 30 milions de tones acumulades.
No és cap secret que el recurs miner que s’explota és
finit i que un dia o altre l’activitat minera s’aturarà per la impossibilitat econòmica de seguir
explotant el cada cop més difícil i escàs recurs salí. Haurem d’estar preparats
per què aquell dia el trauma social
sigui suportable per les famílies que en depenguin directa o indirectament i
finalment per que la prosperitat de la comarca i del país no se’n ressenteixi.
No s’atura aquí la feina, perquè aquell dia haurem de
tenir fets els deures amb el Medi Ambient sinó volem que la crisi encara sigui
pitjor de pair.
La centúria d’anys que ha durat l’activitat minera ha
vist passar administracions de tots colors. Totes han vist el problema
ambiental, totes n’han pres bona nota, però poques vegades han portat una
actuació decidida i eficaç que solucionés problemes amb eficàcia.
El col·lector de Salmorres que ja s’havia projectat
els anys trenta per la Generalitat republicana va quedar en no res amb els 40
anys posteriors d’aquella dictadura, primer sumida en la penúria econòmica dels
anys 40 i 50, després en el desenvolupisme industrial salvatge dels anys 60 i
finalment en la inoperància dels darrers anys del règim. Va arribar la
democràcia i es va construir el col·lector de Salmorres que va evitar els
abocaments industrials directes als rius. Però, tot i la gran millora, els
abocaments diferits pels runams, encara pesen com una llosa en la qualitat de
les aigües de rius i aqüífers d’arreu. A més, tan vell com la democràcia actual
és el runam del Cogulló, un error d’aquella jove democràcia que s’ha convertit
en un problema progressiu que sembla no tenir aturador.
La situació s’ha deixat complicar i ha faltat valor
(i possiblement recursos econòmics) per afrontar el problema en totes les seves
vessants, però cal contemplar-lo en el seu conjunt perquè es tracta d’un seguit
de problemes similars que es reprodueixen en diverses localitats de la comarca i
que afecten a tota la conca del riu Llobregat i Cardener fins a amenaçar el
subministrament d’aigua de la principal
concentració urbana del país.
Cal per tant, el disseny d’una estratègia global pel
conjunt de la conca que vagi encaminada a:
-
Assegurar la continuïtat de l’activitat laboral
-
Buscar solucions per al patrimoni dels afectats
per les subsidències ja que no hi ha hagut cap estudi tècnic que s’hagi
atrevit a dibuixar un futur tranquil·litzador
-
Buscar
solucions realistes per a la gestió dels
residus miners tenint clar que, podem evitar que el problema segueixi
creixent desmesuradament, amb l’aplicació de tècniques d’explotació adequades,
però que l’enorme volum de residu ja dipositat en els runams mereixerà
lògicament un tracte i solució a part.
-
Que les lleis s’han fet per ser complertes i
que, per posar un exemple, portem un retard de 22 anys en l’aplicació de la
llei que obliga a la consecució de programes de restauració per a les
explotacions mineres.
L’amenaça de pèrdua de llocs de treball no ha de
prevaler. S’ha de procurar amb els mitjans legals necessaris que l’empresa
segueixi mantenint els llocs de treball i donant activitat econòmica diferida a
la comarca. S’imposa preservar la vida. En tot cas, però, que l’explotació es
dugui a terme de forma respectuosa amb el medi i no seguint acumulant
hipoteques definitivament per el futur i el present a tota una gran part de Catalunya.
PRODUCCIÓ DE RESIDU SALÍ:
1-
L’administració
només hauria de permetre anomenar RECURS DE TIPUS B (segons la llei de mines) a
un material quan es demostri que pugui
ser comercialitzat al mercat en un temps raonable. En aquest aspecte
actualment es recicla de l’ordre de 0,5 Milions de tones anuals als runams de
Cardona però a Sallent i Súria el ritme de producció del residu és 7 vegades
superior. A aquest ritme passaran centenars d’anys per poder eliminar els
runams.
Amb el pretext de que l’empresa el que fa és acumular
un RECURS i no pas un RESIDU s’estalvia donar al runam el tractament d’abocador
i el que és més greu s’estalvia haver d’aplicar tècniques de minimització que
siguin econòmicament més costoses per l’empresa que el simple abocament a
l’exterior que és la solució immediatament més barata.
2-
L’administració
és la responsable d’aplicar definitivament lleis tan primordials i antigues
com: LA LLEI D’AIGÜES I LA LLEI 12/81 DE RESTAURACIÓ D’EXPLOTACIONS MINERES.
3-
APLICACIÓ DE
CÀRREGUES ECONÒMIQUES PER L’ABOCAMENT CONTROLAT ja sigui a través de taxes o
fiances de restauració de tal manera que sigui l’administració o una altra
empresa desvinculada completament de les productores del residu qui es faci
càrrec de l’abocador i del possible benefici de l’explotació del recurs. Sols
així s’evitarà que en cas de fallida de les empreses explotadores els runams
quedin sense responsable ni finançament per a ser restaurats. ELS CÀRRECS
ECONÒMICS A L’ABOCAMENT contribuiran automàticament a incentivar alternatives
de minimització, subvencionar la comercialització o de costejar el retorn de tot
o part del residu a l’interior de les galeries que es van abandonant tal com es
duu a terme a altres països europeus com a Cleeveland (Anglatera).
1-
El residu
acumulat als runams (uns 65 Milions de Tones) ha estat produït per diverses
empreses, algunes de les quals ja han desaparegut. La llei 12/81 se’ls hauria
d’haver aplicat des de fa 22 anys. En tot això l’administració ha de reconèixer
la seva part de responsabilitat i ser part econòmicament activa en la consecució
de l’eliminació del residu.
2-
El residu que,
malgrat tot es produeixi en un futur, tindrà un tractament tècnic i uns
responsables diferents de l’anterior però ambdues solucions tindran repercussió
mútua tan econòmicament com temporalment.
La llei 12/81
especifica les obligacions de l’explotador quan diu que el Programa de
Restauració:
“...ha d’incloure una anàlisi de
l’estat en què es troben el lloc les eventuals activitats i el seu entorn,...”;
“...definir les mesures a prendre per a prevenir i compensar les conseqüències
perjudicials sobre el medi ambient..”;
1-
La qualitat de
les aigües tan superficials com subterrànies no es pot veure afectada per
l’activitat minera. Cal establir mesures d’intercepció i desviament al
col·lector de les salmorres dels fluxos
contaminants dels aqüífers AMB UN PROGRAMA QUE LLIGUI DE FORMA VINCULANT LES
EXPECTATIVES D’EXPLOTACIÓ AMB LA MILLORA EN LA QUALITAT DE LES AIGÜES
AFECTADES. No és possible tolerar per més temps que la qualitat de l’aigua dels
Riu Llobregat i Cardener no puguin complir els paràmetres sanitaris actuals per
culpa de les explotacions mineres en un temps en que es discuteix sobre la
necessitat de transvasaments i les seves repercussions en el medi.
2-
Els organismes
públics encarregats de vetllar per la potabilitat dels recursos hidràulics han
de ser qui es facin càrrec subsidiàriament dels problemes de subministrament
d’aigua potable derivats de les explotacions mineres ja que els ens municipals
no en són competents i en canvi són els responsables del subministrament
públic.
1-
El
desenvolupament urbanístic municipal i comarcal s’ha de fer tenint en compte
les extenses àrees explotades per la
mineria per tal de prevenir noves afectacions en un futur.
2-
Les futures
àrees d’explotació han de tenir el vist-i-plau dels responsables del la
planificació urbanística de la superfície per tal de prevenir futures
afectacions d’infrastructures i en general a tot el territori.
3-
Cal seguir amb
els estudis tècnics per tal de determinar què es pot fer per aturar les
aportacions d’aigua dolça a determinades àrees d’explotació.
4-
Cal reconèixer
que per acció, omissió o simplement per transferència de competències totes les
administracions (des de l’estatal a la municipal) són responsables en alguna
mesura de les repercussions sobre el patrimoni particular dels afectats i que
han de treballar conjunta i solidàriament per fer que aquests no acabin veien
com el seu patrimoni es vegi minvat en cap cas ja que ells no són els
responsables de la situació creada. Desgraciadament el tractament que es doni a
aquest problema només pot ser pal·liatiu ja que ningú ni cap estudi s’atreveix
a donar fites ni resultats finals d’estabilització o col·lapse dels terrenys
construïts.
DANYS A TERCERS:
1-
Els danys a
tercers no s’aturen en el cas de les subsidències. Un nombrós grup de petits i
mitjans propietaris han vist com pous o
cursos superficials de les seves finques s’han malmès o perdut definitivament.
Les captacions d’aigua potable d’alguns municipis s’han vist afectades
seriosament. Tots aquestes danys a més de corregits han de ser recompensats
econòmicament.
Determinats estaments de l’administració, els menys
implicats com a part (com el Consell Comarcal per exemple) poden esdevenir
mediadors i àrbitres entre les parts.
1-
Els PROGRAMES
DE RESTAURACIÓ de les activitats mineres venen obligats per la llei 12/81 i diu
textualment: “....incloure el conjunt de
mesures de restauració a executar a la fi de les diverses fases de l’explotació,
així com les que s’hauran de desenvolupar en acabar l’activitat extractiva...” Per
tant, el tractament final que es doni al material dipositat en els runams ha de
formar part o bé de l’explotació (RECURS) o bé de la restauració (RESIDU) però
en qualsevol cas necessita un PLA DE D’EXPLOTACIÓ O UN PLA DE RESTAURACIÓ
AVALAT ECONÒMICAMENT.
2-
Novament quan
parla de les fiances diu “Respon a
l’execució dels treballs de restauració i de les sancions imposades al titular
de l’autorització per incompliment de les mesures de protecció del medi ambient
així com dels dany i perjudicis directes o indirectes que s’hi ocasionin per
raó del desenvolupament de l’activitat extractiva” Per tant exigir un aval
que només cobreixi la regeneració del sol un cop algú, que no es determina,
hagi retirar el runam, és completament insuficient i més quan la història
acumulada d’impactes ambientals és tan extensa i profunda com el cas que ens
ocupa.
Sallent, 30 de desembre de 2003